L'Estat espanyol i l'estat de sospita

Els tribunals s’han incrustat a la política espanyola, és un fet incontestable des que van modificar l’Estatut de 2006, votat al Parlament, referendat majoritàriament i revalidat per les Corts. Les causes judicialitzades estan arribant a determinar la praxis política. A Catalunya hem vist com l’independentisme ha passat per la presó i l’exili, i ara aquells tribunals que van intervenir el sobiranisme català intervenen les esquerres espanyoles, i així quadrem l’equació dels enemics franquistes de la pàtria: el binomi ‘rojo-separatista’.

És clar que aquesta intromissió crònica de les togues als parlaments està detectada, però presenta un problema afegit que potser no ho està tant: l’estat de sospita. Avui al PSOE li estan fent la vida impossible amb denúncies que veurem com evolucionen i causes que encara no han estat sentenciades però algunes han rendit ja la pena del telenotícies, que condemna amb la presumpció d’innocència en vigor. Una presó preventiva fa molt de mal, a qui la pateix, en primera instància, però a la seva organització política, de retruc: el PSOE ja ha begut a les urnes extremenyes la cicuta del descrèdit.

Pedro Sánchez
ha estat erosionat sobretot pels cassos d’Ábalos i Cerdán i per l’entorn familiar

Pedro Sánchez ha estat erosionat sobretot pels cassos d’Ábalos i Cerdán i per l’entorn familiar de la seva dona i el seu germà, tots pendents de judici. I li han enviat a galeres un Fiscal General amb una sentència de pa sucat amb oli sense esperar un recorregut de recursos que és probable que la rectifiquin. Al president Pujol, als seus 95 anys i el seu estat de salut precari –just sortit de l’hospital–, tot i informes forenses que certificaven la seva feblesa, no el van alliberar del tràngol del judici, per bé que si més no van admetre que el seguís telemàticament. Que no hi manqui una quota d’escarni.

La pràctica de la denúncia s’ha generalitzat, gairebé s’ha fet viral, com es diu ara, no només per a les persones, sinó també per a lleis i decrets que, si no agraden, van engruixint tant els recursos d’inconstitucionalitat que resulta que els defensors de la Constitució són els primers de fer-la més petita. El resultat de tot plegat és un inquietant estat de sospita que contamina també la quotidianitat i estén una situació de temor i incertesa propis d’un règim totalitari, d’intolerància sistèmica d’acusats que ja compleixen pena abans que un jutgi la dictamini: veurem què passa amb Íñigo Errejón i com acaba la denúncia contra Adolfo Suárez quan ja no es pot defensar.

La pràctica de la denuncia s’ha generalitzat, gairebé s’ha fet viral, com es diu ara

El periodisme, el quart poder associat als tres poders convencionals, és víctima habitual de la cacera de bruixes, però amb honroses excepcions també s’hi apunta, de fet, hi ha periodistes jutges i mitjans magistratura que critiquen més que informen. La presumpció d’innocència a la premsa és en general una quimera, un principi que tothom invoca i ben pocs practiquen; posem un adjectiu o un adverbi, presumpte/presumptament, i quedem formalment alliberats per a practicar la lapidació a la plaça de l’opinió pública. En aquest cas, em baso en dades demolidores d’un estudi acadèmic que vaig fer jo mateix, amb el professor Miquel Almirall, que com a filòleg va esbrinar les fórmules sintàctiques i semàntiques de què es val el periodisme per fer veure que respecta aquest dret ciutadà.

Ens caldria un rearmament ideològic de rehabilitar valors universals com la caritat i la pietat, les que invocava Joan Maragall per demanar clemència per al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser finalment executat per crims que no va cometre i per allò sempre vigent de la criminalització de la dissidència. L’article de Maragall –un dels que més he citat al llarg de la meva carrera— es titulava La ciutat del perdó i en el seu moment va ser censurat, va patir la intolerància contra la que lluitava en la seva pròpia tinta. Deia Maragall: «Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per a tots!».