El 21 d’octubre, ara fa poc més de dos mesos, la premsa es feia ressò d’una imatge presa al despatx oval. Hi apareixia un home aguantant una carpeta entreoberta on s’hi podia veure una fotografia. Era una imatge creada amb intel·ligència artificial de dos homes vestits amb el tradicional uniforme taronja dels presoners nord-americans. Eren Gustavo Petro i Nicolás Maduro, els presidents de Colòmbia i Veneçuela. L’home que sostenia la carpeta era James Blair, el sotscap de gabinet del president dels Estats Units. En aquell moment, la cosa va quedar com una astracanada més de les habituals, però l’operació perquè aquella imatge de la carpeta es convertís en realitat ja feia mesos que estava en marxa.
L’operació ‘Resolució absoluta’
Un equip d’agents de la CIA s’havia infiltrat a Veneçuela a l’agost. El pla era recopilar tota la informació possible sobre Nicolás Maduro. A la feina sobre el terreny s’hi va afegir una flota indetectable de drons i el reclutament d’un confident de l’entorn directe del president. Un triumvirat que, en pocs mesos, va permetre traçar un mapa minuciós i detallat dels moviments i espais que habitava Maduro. Fins al punt de permetre construir una rèplica real de la casa del president en una zona d’entrenament militar de Kentucky. Allà és on els comandos d’elit de la Força Delta de l’exèrcit nord-americà van preparar i assajar minuciosament l’operació. El dia de Nadal, Trump la va autoritzar. Només calia esperar el moment oportú.
Hi entrava en joc la meteorologia —es preferia que hi hagués lluna plena per garantir una millor visió— i, sobretot, el fet que Maduro, que les últimes setmanes havia anat rotant per mitja dotzena de residències, passés la nit a l’edifici que tenien estudiat.
La matinada del 3 de gener, finalment, la font secreta va confirmar la ubicació. Van passar només tres minuts —i una quarantena de morts— des que les tropes terrestres van aconseguir entrar al complex fins que van arribar a l’habitació on dormien Maduro i la seva dona.
Tots dos van intentar córrer fins al búnquer que tenien preparat, però no hi van poder arribar a temps. A dos mil quilòmetres de distància, en una sala habilitada per a l’ocasió a la seva residència de Mar-a-Lago, Trump aplaudia després d’haver seguit tota l’operació en temps real: «Ho vaig veure tot literalment com si estigués veient un programa de televisió», va explicar hores després a la Fox.
El final d’una era
El que per Trump és «l’operació militar més extraordinària des de la Segona Guerra Mundial» és també una vulneració flagrant del dret internacional. És el mateix que pretenia Putin a Ucraïna —però ben fet— i Netanyahu a Gaza i al Líban: aplicar la llei de la selva, on el que val no és la llei ni l’ètica, sinó senzillament la força.
Amb l’atac a Veneçuela —i la roda de premsa posterior— es posa punt final al que fins ara encara podia diferenciar els Estats Units i Occident dels altres dos, criminals de guerra perseguits pels organismes internacionals: un decorat de legitimitat i moral, encara que només fos de cara a la galeria. L’aparença que l’ús de la força estava sempre controlat i supeditat a la preservació d’un bé major i al respecte pel que emanava de les Nacions Unides i l’equilibri internacional.
Això és el que ens permetia a Occident, als ciutadans del «món lliure», condemnar la invasió de Vladímir Putin o el genocidi de Benjamín Netanyahu i protegir, encara que ja només fos de manera simbòlica, un sistema de respecte a les fronteres i estats que estàvem convençuts que ens garantia un món millor.
De tot això ja no en queda res. Tornem a l’era dels imperis, de les grans potències i del seu dret a dominar la seva esfera d’influència. Avui ha estat Maduro. Demà serà qualsevol altre. Ja es digui Cuba, Colòmbia, Taiwan o Groenlàndia
La Unió Europea faria bé de prendre’s seriosament la piulada que feia aquest dissabte qui va ser directora de comunicacions del vicepresident de Trump, Katie Miller, amb una bandera nord-americana sobre l’illa danesa).
Això no ha fet més que començar.
Lo más leído
