El mercat de l'habitatge. Com posar fi a l'especulació

El govern de la Generalitat sembla que s’ha posat les piles per facilitar l’accés a l’habitatge a contingents de població que s’han vist relegades de sempre de cap mena d’ajut públic i que ara, la seva davallada de poder adquisitiu per l’augment desmesurat de preus i l’estacament dels sous, han forçat un canvi de polítiques públiques que ja veurem si acaba funcionant. Això tenint alhora que continuar procurant un lloc per viure pels que més ho necessiten, persones vulnerables i en risc d’exclusió.

Tots sabem que els preus dels pisos ha patit un creixement exponencial a Barcelona i la seva àrea metropolitana com també ha passat a Tarragona i la seva àrea d’influència i a altres llocs de la geografia catalana.

Segur que no hi ha solucions màgiques, però també segur que n’hi ha d’haver d’altres

És força evident que ha pujat més on hi ha més demanda mentre que l’oferta s’ha quedat estancada des de fa anys. En part perquè des que fa 50 anys ens vam convertir en un sistema democràtic pràcticament cap dels partits que ens han governat, a totes les administracions estatal, autonòmica i local, han pensat que creixeríem en població de la manera que hem crescut i que es necessitaria habitatge per tothom, públic i privat.

Ara ens trobem amb la tempesta perfecta, per exemple a Barcelona, on no hi ha pràcticament sol per fer grans promocions públiques d’habitatge, i tampoc privades. Al terme municipal de Barcelona es construeix molt poc i, per tant, la construcció s’ha enretirat a l’àrea metropolitana, juntament amb els preus excessivament alts.

De moment el que s’ha fet en els darrers temps no és clar que acabi de funcionar. El topall als lloguers, que probablement era necessari, ha tret centenars de pisos del mercat i ara és extremadament difícil trobar un pis de lloguer. Això demostra que qui més qui menys estava especulant a l’hora de posar un pis al mercat de lloguer. Per exemple hi ha barris de Barcelona on el topall del lloguer s’ha fixat en mil euros al mes. O sigui que qui en treia abans mil dos-cents s’ha considerat perjudicat, ha tret el pis del mercat de lloguer i l’ha posat a la venda. Molts d’aquests pisos que s’han posat a la venda els han comprat inversors estrangers, expats o les dues coses. És a dir expats que inverteixen comprant aquests pisos per llogar-los a més expats. Ja ho tindríem doncs per continuar especulant de forma exponencial!

La política sempre arriba tard a moltes de les mesures per millorar la vida de tots plegats

Segur que no hi ha solucions màgiques, però també segur que n’hi ha d’haver d’altres que es puguin aplicar juntament amb el topall dels lloguers.

Ara la Generalitat vol aprovar noves mesures que intervinguin en el mercat de l’habitatge. A finals del 2025 ja se’n van aprovar una per limitar el lloguer de temporada, on havia anat a parar una gran part del lloguer a partir de la implantació del topall.

La intenció del govern és ara aprovar mesures per a frenar l’adquisició d’habitatges que tinguin per objectiu la inversió, cosa que si es frena el preu dels lloguers ja hauria de decaure una mica. O sigui que estan estudiant com fer-ho perquè no es puguin adquirir pisos que no siguin per primer domicili o per lloguer permanent, en la majoria dels casos.

Altres mesures van en la línia d’incentivar el lloguer permanent a través de mesures fiscals amb el límit que en temes fiscals tenen els governs autonòmics. Probablement, aquesta seria una bona mesura, descomptar d’impostos com l’IVA o d’altres com l’IBI la reducció dels lloguers que els propietaris apliquin als habitatges que posin al mercat. Probablement, aquesta mesura seria més econòmica pels governs que no pas construir pisos nous, tot i que n’han de construir i fer-ho on viu la gent perquè és on hi ha feina.

La política espanyola sempre arriba tard a moltes de les mesures que hauria d’haver aplicat per millorar la vida de tots plegats. El canvi climàtic que ja sabem que s’està produint des de fa anys n’és un bon exemple. Tenim construccions força recents a zones inundables que ara s’han de tirar, sembla un contrasentit.

La Dana de València va ser un cas com un cabàs en aquest sentit. Desenes de persones van morir per manca total de previsió i, a sobre, la resposta política va ser llençar-se els plats pel cap entre uns i altres mostrant així una gran manca de compassió pels que van morir ofegats. Un altre exemple flagrant de la gran deshumanització que vivim a la política espanyola. Especialment per part de qui era el màxim responsable de l’estat a la Comunitat Valenciana.