El pagès fallit o: Val més una lliçó de vida que cent savis manant

Si fa bo, aviat floriran els ‘aumetllers’ (com es deia i diu a casa nostra). A Ca Marc els hauria agradat que fos pagès, però vaig sortir defectuós. A més, era el cabaler. També tenien esperances amb mon germà com a hereu, però tampoc no va quallar.

De ben petit, amb tota la família, em feien anar sense ganes a plegar ‘aumetlles’ al tros de la partida del Gebellí, nom que probablement indicava l’amo d’aquella zona «in illo tempore». Si fos el cas, seria un cognom provinent del nord d’Itàlia, quan es produí la lluita entre dues faccions, la dels güelfs i els gibel·lins, és a dir, entre els partidaris del Papa i els del Sacre Imperi Germànic al voltants dels segles XII i XIII. Com va fer cap aquell home aquí? Val més no saber-ho.

Borrasses amunt, borrasses avall, calor, pols i mal humor que eren l’avant-sala de l’anar a ‘vermar’ (veremar en català estàndard) o bé del plegar avellanes negretes que eren les que teníem a casa. Recordo córrer entre els ceps perseguit per un eixam d’abelles que sovint trobaves sota els pàmpols, mentre tothom es feia un panxó de riure.

Quan ja no quedi pagesia enlloc sorgeixen tot de lamentacions, ja no hi haurà res a fer

He de confessar que no m’ha agradat mai fer de pagès. Per a mi, sempre ha resultat ser una tortura. Del primer al darrer dia quedava cruixit d’arrossegar-me per sota dels avellaners. No era l’esforç de les jornades inicials, em durava tot el plegar avellanes sencer. Després els metges m’han confirmat una degeneració òssia, relacionada amb el problema congènit de la vista i d’aquí la causa dels meus dolors constants. Tanmateix, a casa es va qualificar la meva aversió a la feina del tros com de ‘gran dropada’.

I sí, és cert que jo m’estimava més passar-me els dies de finals d’estiu a casa llegint Macbeth o els poetes i novel·listes romàntics alemanys del XIX, però sempre acabava fent cap a triar les ‘aulives’ que passaven pel purgador, hores i més hores de novembre, mentre et quedaven els dits balbs pel fred.

Per tot plegat, perquè ho conec i perquè no me n’he sortit mai, la feina o ofici del pagès, sempre l’he respectat i admirat profundament. Em trec el barret davant els homes i les dones (aquí no hi ha hagut mai discriminacions, ma mare carregava més sacs d’avellanes que molts hòmens) que amb el seu amor i contacte íntim amb la terra aconsegueixen amb penes, suors i treballs, fer que el fruit ens nodreixi als pobres desgraciats que no tenim esma per fer res més de profit.

Si el lector té les santes penques de comprar cireres, quan no n’és temps, pensi amb el pagès

Per una bona collita, quants patiments no han d’arrossegar? Quantes angoixes per quan la meteorologia els va sempre a la contra? Quants mals de ventre quan veuen com quatre torracollons que no saben res, ben peixats i ben cofois, des de despatxos calentons a l’hivern i fresquets a l’estiu, a Barcelona, Madrid o Brussel·les prenen les pitjors decisions de la seva vida, tot i estar convençuts que ho fan bé. Jo no m’ho crec, i ells tampoc, però sempre ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

Què saben ells d’arrossegar-se per terra tot esporgant avellaners amb el cap ple de cabòries! En el temps que jo feia una tira, un pagès com cal ja n’havia fet tres quarteres.

Perquè en conec el patiment sempre estaré al costat de la pagesia catalana. Tractats com el del Mercosur i altres que passen més desapercebuts, només serveixen per a untar els ditets als quatre que ja poden sopar quinze vegades al dia, si volen. La gran indústria agroalimentària (i la farmacèutica també, entre d’altres) tenen temps i les butxaques plenes per fer el que vulgueu. I l’únic que li queda al pagès és tocar el voraviu tant com pugui.

Si d’aquí a uns anys, quan ja no quedi pagesia enlloc sorgeixen tot de lamentacions, ja no hi haurà res a fer. Aleshores, amb perdó, només menjarem merda, i potser el més trist és que no n’hi haurà per tothom.

Si el lector avui té les santes penques de comprar unes cireres, quan no n’és temps i que vénen de la quinta forca, pensi amb el pagès que té no gaire lluny de casa seva. Que recordi que encara és a temps de dir a Brussel·les i els buròcrates que hi remenen la cua, allò que deia tot sovint ma mare: aneu a parir panteres! Amén.