No en parlem o: com la nostra societat ha passat del tabú d'Eros al de Thànatos

Adverteixo al lector que les paraules que llegirà tot seguit poden ferir la seva sensibilitat. La societat actual no vol ni suporta fer cap mena de reflexió, ni tan sols meditar una breu estoneta sobre una de les veritats ineludibles de la vida: el seu final. La mort és certa, l’hora incerta, diu l’adagi català.

Si fa cosa de mitja centúria, o menys, segons la contrada, parlar explícitament i obertament del sexe (Eros) era quelcom tabú, era cosa no tan sols de males maneres, sinó que ofenia la part emocional de persones de tota condició social, ara s’ha tombat la truita i és la mort (Thànatos) la que ha passat a ser una cosa que molesta i de la qual val més no pensar-hi.

No pensar i no parlar obertament de la mort és una demostració més de l’infantilisme en el qual s’ha ensolsit la nostra societat. Hom creu que el fet de no parlar-ne, fa que fins i tot se l’allunyi. Vet aquí el nivell de superstició on hem arribat.

Tanmateix, la mort ens envolta a tothora i a cada passa que fem. I mentre la pandèmia de la Covid-19 continua amb nous morts cada dia (que molts Telenotícies ja no comenten, perquè algú ha dit que no cal o perquè es veu que si la quantitat no passa de les tres xifres, ja no és notícia) la majoria de la població només està pendent de quan entrem en segons quina fase o del retorn de la Lliga, no fos cas que sense la pilota ens trobéssim desemparats.

Anys enrere es deia que Franco promocionava el futbol per tal que la gent no pensés en la política. Però més de 40 anys després de la seva mort, el futbol sembla que continuï sent l’opi del poble. I ara és el poble que el demana àvidament, com el drogoaddicte que no pot passar sense la seva dosi. I que consti que el futbol m’agrada i no en sóc pas un antagonista radical.

La gran majoria dels nostres contemporanis no només s’angoixa si el convidés a pensar sobre la pròpia mort, sinó que entra en un estat desficiós quan se li mor alguna persona propera.

Ni tan sols arran d’aquesta epidèmia que assola el planeta (que no ha acabat i de la qual, encara se’n sap molt poca cosa, especulacions científiques incloses) els nostres contemporanis es veuen incapaços d’afrontar amb serenitat la situació.

S’estimen més sentir frases superficials com «Tot anirà bé!» «Ens en sortirem!» ...i altres ximpleries semblants, que no pas afrontar la gravetat del moment.

La xifra real de morts del Covid-19 no la sabem, ni probablement no la sabrem mai. Ja se’n cuiden certes autoritats de dir que hi ha hagut parades cardio-respiratòries, quan els de l’entorn, pels símptomes, ja veien que era coronavirus.

Mentre anem com bens cap a l’escorxador, la segadora de vides va fent la seva via. Potser sí que caldria que els mitjans de comunicació ensenyéssim més la mortaldat que encara continua arreu del món.

No tantes cançonetes fútils en xarxa i més mostrar la crua realitat, la qual, enlloc no està escrit que hagi de ser bonica.

Mentrestant, m’imagino tot d’ànimes desesperades pels carrers de les nostres ciutats i viles, xisclant, plorant, impotents, sense saber exactament què els ha passat, per què han mort soles, d’un dia per altre, amb l’angoixa de buscar una ajuda que no arribava...?

Ànimes atribolades que passen pel costat de ciutadans capsigranys que estan asseguts a les taules dels bars, amb un grapat d’ampolles de cervesa al davant i comentant foteses que no caldria obrir la boca per dir-les.

Quants han pregat pels finats? Quants han anat a encendre un llantió en memòria dels que de cop i volta, un dia eren davant la tele i al cap de poc, eren incinerats sense miraments i sense que els seus familiars els poguessin veure.

Incapaços de fer dir ni tan sols una missa pel seu avi, la humanitat avui plora més la mort d’un gos que la d’una persona. La humanitat ha deixat de ser humana. Només anem rere plaers instantanis, fugaços. Només som consumidors de les ombres il·lusòries de Plató. Embafats d’estar contents i enganyats i donant l’esquena a la realitat que, agradi o no, se’n parli o no, també els acabarà atrapant.

Jaume Nolla i Martí, nascut a Vilallonga del Camp el dia de sant Miquel del 1965. A part de mitjans escrits, també rondo pel món radiofònic: quinze anys treballant com a guionista/periodista/locutor/de tot una mica a RAC1, vuit més a Catalunya Ràdio i vuit més a la Cadena SER. El sr. Marcel·lí Virgili em persegueix en els malsons i, pel que fa al dia de demà, tot és una incògnita.