Desaparicions o homicidis? Sense cadàver també hi ha condemna

Enterrar els cadàvers és la manera més habitual que tenen els homicides, als Estats Units, per desfer-se de les víctimes. Ho vaig llegir en un llibre del Tad Dibiase.

Tirar els cossos al mar, en pantans o rius pot suposar un problema per a l’agressor perquè quan comença la fase de putrefacció, el cos allibera gasos que l’empenyen cap a la superfície. I llavors és obvi que hi ha més probabilitats que algú se’l trobi i, per tant, allò que el criminal pretén que passi com una desaparició -que és un fet no delictiu- acabi investigant-se com un homicidi, tipificat com a delicte al codi penal. Si fos necessari trobar el cos de les víctimes per poder arribar a judici, molts criminals ho tindrien fàcil. Però no cal, encara que hagin sentit a dir que «sense cos no hi ha delicte». En una altra nota del mateix llibre hi tinc resumit que als EUA ja han celebrat uns 400 judicis de no-body homicide (homicidis sense cos) o de desaparicions d’àmbit criminal, que és com han batejat estos casos els investigadors de la Unitat Central de Persones Desaparegudes (UCPD) dels Mossos.

A l’Audiència de Tarragona, en els últims tres anys, s’han celebrat dos judicis d’este tipus. El primer va comportar una sentència -ja ferma- pionera a l’Estat espanyol: van condemnar Ramón Laso a 30 anys de presó per doble homicidi. Ningú ha trobat els cossos de la Julia i el Maurici, veïns dels Pallaresos. També als Pallaresos vivia la Mari Carmen. Fa uns dies el jurat popular va emetre veredicte: Ramon Franch, culpable d’haver-la matat.

Judici a judici es va desintegrant el fals mite del «sense cos no hi ha delicte», que encara utilitza algun advocat per intentar convèncer el jurat popular. A principis de dècada, en un judici a l’Audiència de Lleida, un advocat de la defensa va demanar poder mostrar al jurat la pel·lícula El crimen de Cuenca, que explica la condemna de presó a dos homes per haver matat un pastor. Era a principis de 1900 i el cadàver no el van trobar. Temps després es va saber que el pastor estava a punt de casar-se al poble del costat.

Anem deixant rastre

Però aferrar-se avui dia al crimen de Cuenca és subjectar-se en fals. A diferència del 1900, actualment queda registrat quan traiem diners de les entitats financeres o quan pengem fotografies a Instagram, o comentaris a Facebook o a Twitter, també quan signem contractes o quan anem al metge o ens allotgem en un hotel. Anem deixant rastre; deixem tantes petjades contínues que una mort sobtada acaba sent un trencament tan evident que és un indici més per als investigadors. I enviem missatges de Whatsapp i rebem trucades, aportem un degoteig d’informació quan fem i quan no fem. «Les persones enganyen, els telèfons, no», va dir al jurat popular un dels investigadors de la UCPD en el recent judici per l’homicidi de la veïna dels Pallaresos.

Fullejo les llibretes de feina fins a trobar els apunts d’un cas de desaparició d’àmbit criminal jutjat a Castella-La Manxa el 2012. S’havia condemnat un home per l’homicidi d’una dona amb qui mantenia una relació, però el Tribunal Superior de Justícia va tombar la condemna perquè va considerar que per demostrar la mort de la víctima calia una prova directa, com podria ser el cos. Tot i que hi ha sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional que donen validesa a la prova indiciària, sempre que els indicis -tots els elements incriminatoris- encaixin com un puzle.

Si són seleccionats com a membres d’un jurat popular, sàpiguen que potser hauran d’emetre veredicte en un cas d’homicidi i que potser no veuran ni cap cadàver ni cap metge forense els explicarà l’autòpsia. En estos casos la victimologia potser és clau perquè puguin motivar si la víctima és morta o no. De la victimologia, si volen, en parlem un altre dia.

*Periodista.Nascuda a l’Ametlla de Mar, és autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.