Parlar de futbol és parlar de pau. Servidors, que amb simple mirada enrere a la història podem constatar que estem fets per a la guerra, hem trobat en el futbol un succedani molt menys bàrbar i devastador per canalitzar de manera inofensiva aquesta pulsió identitària, competitiva i de conquesta que durant tants i tants segles –inclòs aquest– ens ha portat a dedicar la nostra existència a odiar-nos i barallar-nos amb el del costat i el d’una mica més enllà. El futbol és la sublimació ritual de la guerra, deia l’uruguaià Eduardo Galeano. La guerra civilitzada. Onze homes de pantaló curt són l’espasa del barri, la ciutat o la nació. Aquell exèrcit desarmat de Catalunya, que tan encertadament batejava Vázquez Montalbán per explicar per què el Barça és molt més que un simple club de futbol. Diverses maneres de justificar allò que a hores d’ara ja és tan innegable com que el futbol és la més important de les coses menys importants.
Catarsi col·lectiva
Com a contraposició a l’emoció reprimida que ens caracteritza. I és només des d’aquí que es pot intentar entendre tot: de trobar el motiu pel qual una cosa tan banal com són 11 homes o dones en pantaló curt que donen cops de peu a una pilota per fer-la entrar a una xarxa s’han convertit en la font principal d’emocions per bona part d’una societat a la qui històricament se li ha inculcat que això de la tristesa, el dolor o l’alegria s’ha de viure sempre de portes endins, de manera controlada, domesticada i discreta. I això obeïm disciplinadament, dia rere dia, fins al precís moment que l’àrbitre xiula l’inici del partit. I allí, ja sigui davant la tele, amb els fills i la parella, o assegut a la grada al costat de dos estranys, totes les convencions salten pels aires. El ritual futbolístic fa miques per esclafament tots els dics de contenció emocionals que ens acompanyen durant la resta de la vida i contra tot pronòstic, aquell home que no va humitejar els ulls ni a l’enterrament de la seva mare, ara plora desconsolat a llàgrima viva perquè el seu equip ha perdut la final. Al costat d’aquella adolescent per qui la vida és una primavera despreocupada i inacabable i que ara descobreix de sobte amb la buidor extrema mentre camina cap a casa, capcota i en silenci, incapaç d’espolsar-se l’amargor profunda d’un descens a l’última jornada. Enrere ha deixat aquella família que ha estat incapaç d’intercanviar-se un «t’estimo» en les últimes dues dècades, i que ara criden, s’abracen i es petonegen celebrant el gol a la pròrroga que, ell sí, ha aconseguit obrir el calaix on es guardaven, sota pany i clau, les seves emocions.
La roba bruta es renta a casa
Que som catalans i la processó sempre es porta per dins. Si les coses van mal dades, fes-t’ho com vulguis, però que a fora no es noti. I si tot va bé, dissimula que si l’enveja es tornés tinya, mig món es grataria. Som els campions del món en fer sempre la mateixa cara. En domesticar l’emoció individual. Fins que arriba el cap de setmana i allò personal esdevé col·lectiu. I aquí sí que ens deixem anar, i qui més qui menys es reconeix en alguna d’aquestes escenes tan recents. Ja sigui amb samarreta blanc-i-blava, salvant-se pels pèls a l’última jornada, amb la blaugrana perdent una Champions que fins i tot els més tribuneros donaven per cantada, o amb la grana, encarant un nou play-off encara amb el trauma –l’últim de tants– d’un fantasma malagueny que diuen que encara, de tant en tant, sovinteja els racons més solitaris del Nou Estadi preguntant quant falta per la visita del Múrcia. Qui sap si aquesta vegada, potser, una riuada d’eufòria col·lectiva l’ofegarà per sempre més al pou dels records compartits. Allò que en diem la nostra història. De fet, en diem senzillament futbol.
