Dijous vaig sortir de la feina amb ganes d’anar a una xerrada que es feia a Reus sobre el temps de treball, la reducció de la jornada i la reforma horària, o això creia. Que fos un col·lectiu de dones, Les Teixidores, qui l’organitzava, em va sorprendre gratament.
En realitat, no vaig arribar a saber de què es va parlar perquè al ponent, el diputat de JxS Fabián Mohedano (ERC), no el vaig arribar a veure. Resulta que 45 minuts més tard de l’hora prevista per a l’inici, ell encara no havia arribat. La meva indignació anava creixent i vaig decidir anar-me’n (economia del temps).
No mereixia la meva presència, la d’una dona jove, treballadora, de classe obrera i immigrant retornada que, a l’acabar la seva jornada, volia anar perquè li expliquessin i contribuir en això de la reforma horària que segurament seria positiu per a la seva feina i la vida.
No vaig voler quedar-me per escoltar les excuses del senyor Mohedano sobre el transport. Jo vaig arribar a temps a la xerrada havent agafat un tren regional que venia de Barcelona, com ell. Sí, el tren anava amb retard però em va sobrar temps per arribar-hi. No sé com va venir el senyor diputat (en AVE?), però en tren regional sembla que no...
El pitjor encara no havia arribat: la dona de l’organització que rebia la gent a l’entrada i a qui li vaig intentar explicar com em sentia i per què me n’anava, em va escoltar mentre es pensava que jo era periodista, encara que ja li havia dit que no. Quan es va adonar que jo era una treballadora que venia esperant escoltar quelcom d’interessant i que me n’anava decebuda, va girar cua. El menyspreu i la manca de respecte d’ambdues persones va ser un dolent punt i final a un intens dia de feina. El senyor diputat Mohedano estava disposat a parlar del temps fent-nos perdre el nostre.
Sílvia Pérez
(Reus)
