Perdre un fill per la llibertat? No a la guerra, el bonic desig que ens permet amagar-nos

El Memorial de les Camposines, els pobles vells de Corbera d’Ebre i Belchite. L’ossari de Douamont i els camps de batalla del Verdum i del Somme de la I Guerra Mundial. Les platges de Normandia salpebrades de cementiris de joves soldats trinxats a la II. Camps de concentració i guetos com el de Theresienstadt a la república xeca. O la representació absoluta del mal, Auschwitz-Birkenau.

Heus aquí un llistat curt i triat, per no avorrir el lector, del meu esforçat aprenentatge caminant pels escenaris de les guerres. Sumem-hi centenars de lectures de llibres d’història o de memòries escrites en primera persona per botxins i víctimes. Un esforç d’aprenentatge.

No són experiències turístiques del dolor o literatura per evadir-se. Un s’atansa a tots aquests llocs, i a tants d’altres que no cal llistar, i a totes aquestes lectures, amb un respecte gairebé reverencial. Amb la por de no estar a l’alçada de tots aquells que van ser sacrificats a l’altar de la barbàrie.

De vegades fins i tot un es pensa que hi ha senyals que pretenen interpel·lar-lo directament i abocar-lo a una reflexió encara més profunda. Com quan en un cementiri militar del nord de França et trobes davant la tomba d’un combatent canadenc de divuit anys que es diu com el teu fill, o com tu mateix, Joseph Marti. I hi llegeixes la inscripció que el recorda i que signa la que fou la seva mare: mai em refaré de la teva pèrdua però estic orgullosa de que morissis defensant la noble causa de la llibertat d’Europa.

O a Aushwitz, quan en companyia del director de la fundació que gestiona el memorial, Piotr Cywinski, fas una visita a set graus sota zero però sabent-te ben abrigat i ben alimentat. I i de cop t’imagines sense abric, amb una dieta de 400 calories i una esperança de vida de tres mesos, que és la que tenien els jueus que allí arribaven si no els cremaven només baixar del tren. I et fa vergonya ser-hi, encara que sigui amb les millors intencions.

Però per molta voluntat que hi posis, tot això només es un aprenentatge teòric. Intens, de vegades, però sempre aigualit per l’enorme distància que hi ha entre la tranquil·litat del present i un passat llunyà.

Tots els europeus del present només podem aproximar-nos al dolor de la guerra a través de l’estudi i la memòria del temps pretèrit. La guerra és una idea per nosaltres. I no gaire precisa. Només podem intuir-ne els marges, les vores.

I de sobte reapareix la guerra de veritat al nostre continent. I tot aquest aprenentatge esforçat s’ensorra com un castell de cartes amb la primera bufada. El coneixement teòric que ens ha de donar respostes es volatilitza com el fum d’una cigarreta davant de les preguntes concretes: Què hauríem de fer per aturar Putin i la seva bogeria?

I no tenim resposta. Perquè sabem que cap dels que pontifiquem sobre una teòrica intervenció armada al costat de l’exèrcit ucraïnès, tindríem el coratge d’escriure en un paper quan orgullosos estem d’haver perdut un fill per les llibertats que amenaça el tsar rus a l’est d’Europa, com sí que va escriure la mare del soldat canadenc Joseph Marti.

I sabem també que no fer res tampoc és solució, perquè hem llegit i après -o això pensem- que els tirans mai no es conformen quan perceben que al davant no hi ha ningú que sigui capaç de parar-los els peus.

Una frase voluntarista

Descobrim que pensàvem que sabíem. Però no sabem res. I per això acabem amagats darrera d’un eslògan que en el fons només expressa un desig: No a la guerra. Una frase voluntarista que no diferència entre agressor i agredit, entre justícia i injustícia. Unes paraules còmodes per escapar de la realitat i poder retornar als llibres i als memorials, des d’on resulta fàcil establir causalitats i conseqüències. Aquesta és la llavor de la inoperància d’Europa quan els tambors de la guerra es fan sentir de veritat.

Som un club de 450 milions de teòrics que no sabem ni volem saber. Per això Putin ha pogut preparar la guerra a la vista de tothom durant tant de temps i ja pot preparar també la propera.

Periodista
Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla deMar. És periodista i consultor de comunicació.