El futur del català el tens davant dels nassos

Potser tocaria parlar de l’amnistia, però la decisió del Constitucional, que és notícia, no és cap novetat. Aviam si els jutges l’apliquen, a qui i com. Ja en parlarem. La notícia-notícia és a Alacant, on s’ha vist el futur de la llengua catalana. PP i Vox han aprovat aquest dijous demanar a les Corts Valencianes que declarin la ciutat zona castellanoparlant. En tres ocasions anteriors, el PP havia ignorat les dèries de Vox. Ja no. L’alcalde Luis Barcala, del PP (14 regidors), afeblit per la dimissió d’un regidor, ha cedit a Vox (4) i ha trencat el consens entorn de la llengua, que es mantenia d’ençà que el 1983 es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. 

Aviam, tenen un punt de raó, a més d’una gran majoria de 18 de 29 regidors: l’hivern passat, a la ciutat d’Alacant, en la consulta promoguda per la Generalitat, vuit de cada deu famílies van triar l’espanyol com a llengua de preferència educativa. Perquè et situïs, en el conjunt del País Valencià, el 50,53% de les famílies va optar pel valencià i un 49,47% pel castellà. 

La decisió de la ciutat d’Alacant, invalida —sap greu— la ingenuïtat de la portaveu d’Alacant pel valencià, Marinela Garcia, que ha defensat al ple que “més de quaranta anys d’ensenyament en valencià han permès una convivència natural entre les dues llengües”. Ni convivència, ni natural. Tots ho sabem i no en parlem: la immensa majoria dels espanyols son hostils a la diversitat lingüística. La rebutgen, no la consideren un patrimoni del qual enorgullir-se’n. Els molesta. Tampoc se n’amaguen pas. La reculada de la llengua catalana no es deu tant a causes naturals, sinó a una política activa com la que aquest dijous s’ha aplicat a la ciutat d’Alacant.

Els alacantins són, doncs, els Marty McFly que venen del futur a explicar-nos l’esdevenidor de la llengua pròpia del país. Ens avisen del parany del bilingüisme, que condueix a la substitució lingüística. Ens alerten de l’actuació de les institucions que han de defensar la llengua, que s'estimen més defugir el conflicte i traslladar la responsabilitat a ciutadans coratjosos com Marinela Garcia mentre elles s'acovardeixen davant dels que maneguen, com deia el mestre Joan Solà, “els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans”. Afegia Solà, en aquell memorable discurs al Parlament del 2009, que la llengua catalana “no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”. Joan Solà va faltar el 2010. I tu, què penses fer?