El cor dels polígons industrials batega actualment al ritme de l’esport. En pocs metres i en escassos metres de diferència, pots veure un club de pàdel, un gimnàs de boxa, un rocòdrom o un centre de crossfit. En aquest últim esport de recent creació quecombina gimnàs, atletisme i halterofília, m’hi vaig apuntar fa un temps per recomanació d’una bona amiga. És el capitalisme aplicat a l’esport i un remei ideal per als que teneim horaris intempestius: una horeta, pensar poc i una classe dirigida tan intensa que et fa suar la cansalada. Poc temps, màxim rendiment. Allà, les classes el vocabulari especialitzat, la retolació dels cartells i la majoria de relacions socials són en castellà. No hi ha manuelles, hi ha mancuernas. No hi ha esquats, hi ha sentadillas. No hi ha agulletes, hi ha cruiximents. En aquest centre –on el tracte al client és excel·lent, parlar-hi català té un punt de contranatural, tal com succeeix en tants altres espais. En un entorn dominat per una llengua, expressar-te amb una altra, amb la teva, et remou per dins. És un noséquè difícil d’explicar. Pot semblar natural mantenir-te, però l’inconscient t’empeny a buscar el camí més fàcil, que és sumar-te a la majoria. Sense complicacions. S’ha arribta a l’extrem que dos catalanoparlants –que al gimnàs s’expressen en castellà–descobreixen al vestidor que parlen la mateixa llengua. No hi ha excuses, cal persistir.
