Esquizofrènia dialèctica

Jo pateixo esquizofrènia dialèctica, una malaltia no catalogada però real i estesa. No n’estic segura, però crec que em ve d’un trauma d’infància

La meva família és de la Terra Alta, comarca tocant a Aragó. Fins aquí, tot correcte.

Resulta que els meus avis paterns van haver de mudar-se a la ciutat. Allà hi hauria més futur pel seu fill. Volien que estudiés. Així, el meu pare va ser el primer de tota l’estirp que va fer carrera universitària. Durant les seves visites al poble per festes majors va conèixer ma mare i es van enamorar. Com a resultat final, a més de casar-se, ella també va arribar a la universitat. És filòsofa.

Aquesta dada ens situa a les meves germanes i a mi a Barcelona. Allà naixem i creixem. I en aquest punt és on comença el meu drama amb els dialectes.

A casa meva sempre s’ha parlat nord-occidental. L’ús de la vocal àtona és més tensa, la e és marcada, s’utilitzen pronoms febles diferents i un lèxic específic. Muxó, mixano, iao i iae, valtres, granera, bajoques, bòria, esgambi… són paraules que formen part del meu escenari íntim, la meva llar. En canvi, a l’escola es parlava diferent. D’entrada, molt en castellà. I perquè el català sonava d’una altra manera que jo, de petita, desconeixia: és allò que anomenem català central.

Quina va ser la meva alegria quan vaig topar amb una professora de català que parlava com jo. Crec que era a cinquè de primària. Jo era feliç fins al dia que ens va encarregar fer unes fitxes sobre el camp semàntic de les fruites, les verdures i les hortalisses.

Reconec que a Primària no destacava per ser especialment treballadora, però també he de dir que, en aquesta ocasió, m’hi vaig aplicar. Total, que arribo a classe amb la cartolina dibuixada. Li entrego, em mira i em diu: «Glòria, no la podem penjar al mural… Està mal escrita». Per què? Perquè a sota de dues circumferències vermelles amb una tija verda, molt ben pintades, jo havia posat «tomata».

Vaig passar una vergonya tremenda a classe i un disgust enorme a casa. Què volia dir que no estava bé? Que no era aquest el nom? La meva mare, amb la traça i la dolcesa que la caracteritzen, em va explicar que, fora de casa nostra, la gent parlava d’una altra manera i que m’hi havia d’adaptar. Ben bé no sé què em va dir, la veritat, però em va tranquil·litzar i em va quedar clar que el meu dialecte quedava de portes endins… no fos cas que em tornessin a descartar una bona feina.

Aquesta premissa se’m va quedar gravada al cervell de tal forma que a casa parlo nord-occidental, i fora, central. Amb el pas dels anys, l’esquizofrènia dialèctica ha anat emergint, de tal forma que si em topo amb un lleidatà torno al català de la franja i si em giro a parlar amb el meu marit, que és de Terrassa, canvio al central. A continuació, faig un comentari a un fill en nord-occidental, que és la forma de parlar que porto arrelada al cor i al cap.

Aquest constant posar i treure el barret dels dialectes m’esgota, però ja no hi puc fer res. A voltes m’he plantejat unificar-me, però no puc. És massa tard.

El fet és que tampoc tinc records de dibuixos infantils, sèries o telenotícies on ningú parlés com jo. Ni tan sols cançons. Crec que aquesta circumstància, pel que em diuen, de mica en mica va canviant. A mi encara no m’ho sembla del tot.

Una amiga del poble em va comentar que, a l’escola infantil d’allà, corregien els nens perquè pronunciaven «llaó» en lloc de «lleó». No hi acabo de veure el punt a la correcció mentre ho escriguin segons les normes ortogràfiques.

En aquest món globalitzat, fins i tot les cases semblen totes decorades iguals -benvinguts al món IKEA-. Lamentem la pèrdua de cultura i característiques pròpies per donar pas a la uniformitat. No ho sé, però potser valdria la pena pensar en l’enriquiment que suposen els dialectes en comptes de tractar-ne uns com si fossin de primera i altres, de segona.