El sistema de finançament autonòmic a Espanya s’hauria d’haver renovat el 2014. Des d’aleshores ha continuat funcionant per pura inèrcia, acumulant desequilibris evidents. Tot i saber que no era just ni eficient, ningú ha volgut assumir el cost polític de canviar-lo.
Ara, després d’unes llargues negociacions amb ERC, el Govern de l’Estat ha presentat una proposta que no és cap sistema singular per a Catalunya, sinó una reforma del règim comú que afecta totes les comunitats autònomes. Malgrat això, les reaccions d’alguns governs territorials han estat les mateixes de sempre: acusacions de privilegi, d’insolidaritat i de trencar la igualtat entre espanyols. Amb la paradoxa que, sent Andalusia una de les comunitats més beneficiades pel nou model, el seu govern sigui un dels més bel·ligerants contra la reforma.
El més revelador és que aquestes crítiques només apareixen quan és Catalunya qui reclama un canvi de model més just. Perquè, si una cosa no falta a Espanya són, precisament, els règims singulars. El País Basc i Navarra recapten tots els impostos mitjançant una hisenda pròpia i paguen a l’Estat una quota negociada pels serveis no transferits. És un sistema completament singular, heretat del franquisme i blindat constitucionalment. Canàries disposa d’un règim fiscal propi amb impostos diferents de la resta de l’Estat. Ceuta i Melilla gaudeixen d’una fiscalitat especialment avantatjosa. Andalusia i Extremadura reben des de fa dècades fons de compensació territorial i més fons de cohesió europea, i disposen, a més, d’un sistema d’ocupació agrària exclusiu: el PER.
Madrid, per la seva banda, concentra institucions, funcionaris, infraestructures i inversions públiques molt per sobre del que li correspondria pel seu pes demogràfic. L’efecte capitalitat comporta l’atracció de capital privat i de grans empreses que s’instal·len a la capital per estar prop dels centres de decisió. També, curiosament, any rere any, l’execució dels pressupostos de l’Estat a Madrid supera de molt el previst, mentre a Catalunya és sempre molt per sota. Com assenyala l’economista Josep Reyner, Madrid és una “autonomia dopada” que ha utilitzat de manera especialment agressiva les seves competències fiscals, generant un dúmping fiscal que crea desequilibris i tensions amb la resta de comunitats.
Cap d’aquestes singularitats genera grans titulars ni indignació social. S’accepten com a normals. Però quan Catalunya planteja un model que li permeti recaptar els seus impostos, contribuir solidàriament i, simplement, no acabar rebent menys recursos que la mitjana després d’aportar més, aleshores sí: alarma general.
Catalunya pateix des de fa dècades un dèficit fiscal molt elevat, persistent i estructural. Aquí entra un element clau que sovint s’evita deliberadament: les balances fiscals, que l’Estat ha deixat de publicar de manera regular. Aquesta manca de transparència no és neutra: impedeix un debat seriós sobre qui aporta, qui rep i en quines condicions.
El problema no és només econòmic. És, sobretot, un problema de percepció. El debat està fortament condicionat per biaixos psicològics, la qual cosa fa que qualsevol proposta econòmica que vingui de Catalunya arribi «tacada» pel conflicte polític previ: el «procés». A més, tendim a percebre qualsevol canvi com una amenaça i a pensar que, si algú guanya, algú altre ha de perdre, quan en realitat els recursos addicionals, dels que les comunitats disposaran, no sortiran d’empobrir-ne unes altres, sinó del fort creixement de la recaptació de l’Estat en les últimes dècades.
També hi ha una confusió interessada entre igualtat i justícia. Tractar tothom igual en un país tan divers no garanteix equitat; sovint, al contrari, consolida desigualtats. Pot una comunitat aportar indefinidament molt més del que rep sense empobrir-se?
Catalunya no reclama un tracte de favor. Reclama un sistema comparable al d’altres territoris de l’Estat i d’Europa: amb responsabilitat fiscal, solidaritat transparent i regles clares.
Perquè mentre es continuï invocant una suposada igualtat per negar qualsevol reforma, la desigualtat real continuarà sent la norma.
El què queda clar és que l'acord de finançament PSOE - ERC, no satisfà les demandes de molts sectors socials i econòmics catalans (com Foment del Treball): no és un concert econòmic; no resol el dèficit estructural; no assegura l’ordinalitat; ni blinda el model, que queda subjecte a canvis polítics futurs. No és el model que Catalunya necessita, però segurament és el que l’actual correlació de forces permet. No resol el problema de fons, però evita que continuï empitjorant. El resultat s'assembla més al “peix al cove” pujolià que no pas a cap ruptura o singularitat real. És un pedaç pragmàtic, però en política fiscal, els pedaços també compten. Tanmateix, el risc d’aquesta millora limitada del finançament – si s’aprova - és que serveixi d’excusa per ajornar indefinidament una reforma profunda del sistema. Seria allò de “pa per avui, fam per a demà”.
Lo más leído
Lo último