Qui més qui menys ha practicat la puntada endavant amb algun assumpte complex que no podia afrontar en una conjuntura determinada. Tots hem estat alguna vegada aquell jugador de rugbi que, amb l’ovoide a les nostres mans, envoltats de rivals i sense una passada clara a un company, hem optat per xutar el meló ben amunt i ben endavant confiant que, quan caigui, la nostra situació al terreny de joc hagi millorat. Alguna vegada passa, però no és habitual, els problemes no s’acostumen a resoldre sols.
En els darrers dies, està aflorant una de les qüestions en les que l’estratègia de la puntada endavant és molt temerària. Em refereixo a les infraestructures ferroviàries. Enmig el sempre massa polititzat debat de les inversions a Catalunya, hi ha una sèrie de realitats tossudes que ara ens han esclatat a la cara. Com la que evidencia que allò que no es manté adequadament (el manteniment no dona vots, ja se sap) deixa de funcionar. I les vies i els combois de tren no són una excepció d’aquesta màxima universal. O que el disseny de les nostres infraestructures es va fer em un context climàtic molt diferent a l’actual i que necessita una revisió a fons.
Precisament hi ha un paral·lelisme pervers entre el que ens passa amb els trens i el canvi climàtic. En tots dos àmbits s’ha practicat el mateix pecat original: la puntada endavant. I en aquest segon àmbit, el de l’escalfament global, els trens també comencen a descarrilar. Podem posar exemples de rabiosa actualitat com els talussos inestables, les esllavissades, els allaus, la casa sepultada a Menorca, els pobles que cauen per un barranc a Sicília, etc. Però potser els negacionistes ens acusarien de manca de perspectiva.
Doncs agafem-nos a l’últim informe Copernicus, que no es sospitós de no posar perspectiva ni de ser poc rigorós (potser Trump el consideraria un pamflet, però això seria més aviat un elogi). El document sobre el canvi climàtic, amb el segell de la Unió Europea, no ho oblidem, alerta que el 2025 va ser el tercer any més càlid de la història, només per darrere de 2023 i 2024. Que ja estem al llindar de +1,5 graus respecte a l’era preindustrial que havíem marcat com a línia vermella. Que els pols mai havien tingut temperatures tan elevades i que el seu desgel avança a ritme inexorable. Que l’escalfament marí ja no depèn de fenòmens presumptament puntuals com ‘El Niño’. O que els fenòmens climàtics extrems com les inundacions, les onades de calor cada cop més intenses i més desestacionalitzades, les sequeres o els incendis forestals són cada cop més freqüents arreu del planeta.
Tot plegat requereix de mesures urgents. Sense escatimar recursos. Està més que demostrat que el cost de la puntada endavant quan et torna com un boomerang tràgic supera amb escreix la inversió que no es va fer en el seu dia. Que ens en recordem de Santa Bàrbara només quan trona és un pèssim negoci, tant a nivell privat com públic. No ens ho podem permetre. Tornant al rugbi, ens convé estar molt junts per gestionar el meló en equip i poder fer-lo arribar a la línia que ens hem marcat com a objectiu. L’alternativa seran col·lapses que deixaran el que estem patint amb els trens com un escape room amb amics.
Lo más leído
Lo último