Una trobada al límit del gest i la memòria de la paret al diàleg

Reus ha respirat art en estat pur aquest dissabte al vespre, dins la programació del Festival COS 2025. Enmig de la fresca d’octubre i el murmuri del públic que s’anava concentrant al jardí de la Casa Rull, la companyia Wonderground va alçar, més que una escenografia, un espai de metàfora: una paret que separa i uneix, que protegeix i empresona.

El seu espectacle, WALL & PEACE, va convertir l’espai públic en un teatre de la intimitat compartida, on els límits entre espectador i protagonista es difuminaven sota la llum tènue d’una nit de tardor a Reus.

La peça de carrer confirma la maduresa d’un llenguatge escènic on el cos és argument, emoció i pensament alhora. Aquesta proposta s’inscriu en la línia dels espectacles site-specific que exploren la relació entre performers, espai i espectadors, però ho fa amb una delicadesa poc habitual: sense voler imposar cap significat, deixa que el sentit sorgeixi d’allò que s’insinua entre gest i silenci.

Dos intèrprets, dos homes que comparteixen un passat que no cal explicar, es retroben en un escenari nu, on una estructura física, més objecte que símbol, actua com a eix de tensió dramàtica.

Les seves accions combinen l’energia del moviment acrobàtic amb la contenció emocional de la dansa contemporània.

Des del punt de vista formal, WALL & PEACE destaca per la seva precisió compositiva i pel domini de la temporalitat. La peça avança a través de seqüències que alternen moments d’alta intensitat física amb pauses d’una quietud gairebé ritual. Aquesta oscil·lació genera una dinàmica interna que manté viva l’atenció i convida a una percepció més sensorial que narrativa.

A través del moviment entre la precisió marcial, la sensibilitat del circ i la subtilesa de la dansa, els dos homes van desplegar una relació canviant, feta de gestos que oscil·laven entre la confrontació i la tendresa. No hi havia relat lineal ni moral final: només un diàleg físic on cada moviment podia llegir-se com una pregunta, una disculpa o un record. La presència de les ombres, que il·luminaven i narraven des de la distància, aportava una capa de misteri, com si observéssim un somni d’algú altre.

El públic, assegut o dret, es va mantenir en silenci, com si temés trencar alguna cosa delicada. WALL & PEACE no buscava explicar una història, sinó despertar-ne moltes. L’amistat, la pèrdua, el desig o la necessitat de retrobar-se van aparèixer sense ser anomenats, només insinuats per la manera com els cossos s’apropaven o es repel·lien. Cada espectador hi podia veure el seu propi paisatge emocional, com si l’espectacle obrís una escletxa per mirar-nos per dins.

Per tant, en un pla simbòlic, l’obra reflexiona sobre els vincles humans en temps de distància. Sense caure en el discurs explícit, va evocar temes universals com la confiança, la pèrdua o la reconciliació, i ho va fer des d’una corporeïtat honesta, que evita la teatralitat i busca la veritat del gest. Cada moviment semblat néixer d’una necessitat interna, com si el cos parlés un llenguatge anterior a la paraula.

Hi ha, a WALL & PEACE, una poètica de la incertesa: una invitació a llegir els buits, a reconèixer-se en les tensions que travessen qualsevol relació humana. L’espectacle no busca resoldre res, sinó obrir un espai d’eco, on cada espectador pot projectar-hi les seves pròpies inquietuds; des de la fragilitat de l’amor o la por de perdre fins la necessitat de tornar a confiar.

En una nit plena de gestos i llum continguda, es va voler recordar que el cos pot dir allò que les paraules no gosen, i que a vegades, en l’art com a la vida, el més important és tot allò que no s’explica, confirmant que, quan el cos es converteix en pensament, l’art pot ser un lloc de reconeixement mutu.