Gaudí i Llull, l'ànima catalana de la llengua a la pedra

Hi ha cultures que es desenvolupen en àmbits geogràfics diversificats, fins i tot en continents diferents. La cultura catalana, en canvi, només es fa aquí. Per això creix i decau internacionalment en paral·lel amb el seu únic país. Històricament, els dos grans cims del país han estat l’expansió mediterrània de l’Edat Mitjana i la Renaixença del segle XIX, les onades de la qual arriben encara als nostres dies. Són els dos moments en què la societat i la cultura catalanes assoleixen el nivell més alt en totes les seves manifestacions, també en l’art.

Antoni Gaudí afirmava que «el temple és l’única cosa digna de representar el sentir d’un poble». D’acord amb aquesta sentència del savi arquitecte, Santa Maria del Mar i la Seu de Mallorca —la segona, filla de la primera— expressen el sentir del poble català medieval, amb la rauxa expansiva i el seny d’equilibri i proporció mediterranis, plasmats en l’estil arquitectònic gòtic.

A la Catalunya urbana i capitalista, fruit de les successives revolucions industrials, el sentir del nostre poble el representen l’església de la Colònia Güell, situada en una fàbrica, i la basílica de la Sagrada Família, al bell mig de l’Eixample barceloní. La primera és l’assaig a petita escala de la segona, i totes dues s’expressen en l’estil arquitectònic nou que Gaudí creà: el retorn a les solucions constructives de la natura, les «originals», com ell mateix les anomenava.

L’església de la Colònia Güell restà frustrada pel que fa a la cripta. La basílica de la Sagrada Família, en canvi, no ho fou, perquè Antoni Gaudí, mogut per una fe incommovible en Déu i una esperança sobrenatural ferma, s’hi sacrificà personalment, vivint l’amor heroic a Déu i als homes per tirar-la endavant i superar tots els obstacles. Sense ell, l’obra no hauria arribat fins a la nostra generació.

Tanmateix, les cultures i les nacions són conegudes, resumides i valorades internacionalment a través dels seus «temples vius», dels seus individus més brillants. Ramon Llull i Antoni Gaudí, profundament arrelats a la seva pàtria, encarnen el millor de la cultura catalana a la baixa edat mitjana i a la Renaixença. A través d’aquests dos genis universals, la gent d’arreu coneix i comprèn la cultura catalana.

Les cultures i les nacions són conegudes i valorades globalment a través dels seus «temples vius», dels seus individus més brillants

Antoni Gaudí, persona d’una formació literària i històrica exquisida, tenia una alta consideració del beat Ramon Llull. El veia com un constructor de catedrals amb la paraula. «Ramon Llull —deia— és el més gran constructor de la llengua catalana; el seu Llibre de Sancta Maria és una veritable basílica mariana, aixecada per la llengua catalana en honor de la Mare del Salvador, en el camp amè i florit de la literatura clàssica. La simbologia de Llull, o bé és afectiva o bé d’ordre intel·lectual, però sempre viva i plena de veritat i, per tant, molt bella. Allò que diu Madona Lausor en aquest llibre, en elogi de Maria, és un retaule florit per a l’execució del qual quedarien dèbils i minsos els pinzells de Fra Angelico, i els dels nostres Serra, Gascó i Huguet, de mà tan pròdiga en la policromia viva i encesa. I no parlem del sentit doctrinal del llibre del gran Ramon barbaflorida: és un tractat popular de mariologia. Quan s’escriu, quan es pinta, quan es fa escultura de cara al poble, sempre en resulten grans coses.»

La figura del venerable Antoni Gaudí recorda poderosament la del beat Ramon Llull. S’assemblen en la combinació de seny i rauxa que els portà a aplicar la seva genialitat i la seva capacitat de treball a grans empreses cristianes al servei de la humanitat, en un diàleg pacífic entre Occident i Orient, amb un profund afany cultural i religiós.

Ramon Llull, amb l’Ars Magna, explicava la religió catòlica mitjançant la geometria als mahometans i a totes les nacions, fos quina fos la seva llengua.

L’arquitecte Antoni Gaudí es dedicà des de ben jove a estudiar les lleis geomètriques i constructives de la natura. Descobrí que el paraboloide hiperbòlic és la forma més constant en muntanyes, arbres i animals. Passats els seixanta-cinc anys, en l’etapa de misticisme més elevat de la seva vida, arribà a comprendre que les tres rectes infinites que formen un paraboloide hiperbòlic són la petjada, el segell, de les tres persones de la Santíssima Trinitat —Pare, Fill i Esperit Sant— en la geometria profunda de la natura, que ell anomenava, i feia anomenar als seus interlocutors, Creació. Per aquest simbolisme, decidí bastir les naus de la Sagrada Família amb paraboloides hiperbòlics.

Llull i Gaudí foren geòmetres, amants de la natura, voluntàriament pobres i avançats al seu temps. Ambdós, il·luminats per Déu cap a la meitat de les seves vides, decidiren des d’aleshores fer humilment la seva voluntat.

El literat Ramon Llull escriví el seu diàleg místic al Llibre d’Amic e Amat. L’arquitecte Gaudí construí el seu diàleg místic en la basílica de la Sagrada Família, exteriorització de la seva ànima.

L’Any Gaudí és l’any de tots nosaltres, que ens emmirallem en l’artista genial i cristià.