Joan Borràs: «Impulsar l’atenció oncològica a la demarcació de Tarragona va ser un repte col·lectiu»

Quan el Dr. Joan Borràs Balada (Tortosa, 1948) va arribar al Camp de Tarragona, a finals dels anys setanta, l’oncologia encara no tenia una estructura pròpia al territori. Gairebé mig segle després, Reus disposa d’un institut d’oncologia consolidat, d’un model assistencial compartit amb Tarragona i d’un registre poblacional propi a la demarcació. Aquesta trajectòria és la que l’Ajuntament de Reus ha volgut reconèixer amb el Premi al Coneixement 2026. Metge especialista en oncologia, Borràs ha estat cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital Sant Joan de Reus des de 1985 i, actualment, n’és director adjunt.

Com era l’atenció oncològica al Camp de Tarragona dècades enrere?

Pràcticament no n’hi havia, l’oncologia s’estava començant a desenvolupar al país. Sempre vaig tenir la voluntat de portar aquest coneixement al territori. Entre el 1979 i el 1980 vam començar a impulsar un projecte pensat per donar cobertura a tota la demarcació, mantenint el vincle amb l’Hospital de Sant Pau, que era la ‘casa mare’. Amb el temps, vam anar creant estructura pròpia fins a assolir un model més autònom, que avui es concreta en l’Institut d’Oncologia.

En quin punt es troba aquest Institut d’Oncologia de la Catalunya Sud?

Avui disposem de tots els recursos que necessita un pacient amb càncer per a una atenció continuada: radioteràpia, tractaments farmacològics i unitats de suport com la psicooncologia, les cures pal·liatives, o la recerca clínica. Tenir-ho tot dins d’una mateixa estructura facilita una atenció ordenada i efectiva al llarg de tot el procés, del diagnòstic al seguiment.

Per què és important disposar d’un registre poblacional de càncer propi?

Permet conèixer la dimensió real de la malaltia. El registre ens va permetre obtenir dades fiables, un treball que va ser acreditat per l’Organització Mundial de la Salut. Gràcies a això vam poder saber quins tipus de càncer hi havia al territori, quants casos i amb quines característiques. A més, vam demostrar que els càncers de la demarcació no eren extraordinaris, sinó els propis d’una àrea mediterrània.

Hi ha equitat territorial avui a la demarcació?

Sí. Tot i que l’Institut d’Oncologia està ubicat a l’Hospital Sant Joan, el servei és compartit amb l’Hospital Joan XXIII, on es duen a terme algunes cirurgies per al tractament del càncer. La clau és compartir i no competir: els equips treballen de manera coordinada i els oncòlegs de Reus també són presents a Tarragona. Aquest model garanteix que qualsevol ciutadà de la demarcació tingui les mateixes oportunitats d’accés al diagnòstic i al tractament, sense llistes d’espera en radioteràpia i amb circuits molt desburocratitzats.

Impulsar un model d’atenció oncològica integral fora de Barcelona no devia ser fàcil.

No, no ho era gens. D’una banda, no hi havia estructura, mitjans o especialistes. Vaig tenir la sort que alguns professionals formats a Barcelona ens van poder acompanyar. També va ser molt important mantenir la unió entre professionals que s’havien desplaçat cap a la resta de Catalunya i les Illes, i continuar treballant plegats tant en l’àmbit científic com assistencial i de recerca. Aquest marc de relacions va ser clau per poder avançar en un projecte de territori.

També va impulsar la Lliga Contra el Càncer a la demarcació. Què li ha aportat?

Sempre hem tingut una vocació científica, però també una vessantsocial i de participació dels pacients. La Lliga Contra el Càncer va néixer amb aquesta mirada, com un espai de trobada entre voluntariat, societat civil, pacients i professionals sanitaris. Volíem defensar els pacients i la recerca, amb una clara vocació territorial a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre. El seu funcionament autònom i la la veu dels pacients complementen molt bé la visió social que ha de tenir la medicina.

En quin moment es troba l’oncologia pública?

En un molt bon moment. Han avançat notablement les tècniques quirúrgiques i la radioteràpia. Tot i que la quimioteràpia clàssica continua sent necessària en molts casos, avui es coneixen alteracions genètiques dels tumors que permeten aplicar tractaments dirigits. Un dels grans salts ha estat la immunoteràpia, que ha permès revertir la manera com el tumor enganya el sistema immunitari. Aquests avenços han suposat progressos extraordinaris, fins al punt que en càncers com el de pulmó, on abans l’esperança de vida era de pocs mesos, avui hi ha pacients que es curen o que conviuen amb la malaltia durant anys.

La cronificació del càncer és també un repte?

Quan no es pot curar però sí cronificar amb una qualitat de vida acceptable, aquest és l’objectiu. Però això comporta un repte organitzatiu i assistencial important. Abans, els pacients o es curaven o morien; avui cada vegada n’hi ha més que viuen molts anys amb la malaltia cronificada. Això incrementa notablement la prevalença i el volum de seguiment que ha d’assumir el sistema sanitari.

Quines han estat les línies mestres de la seva gestió en oncologia?

La base ha estat sempre la creació d’equips multidisciplinaris. Donem molt valor a la tasca de la secretaria, amb equips estables que sostenen l’organització, i també a la infermeria, que és fonamental en oncologia. A això s’hi afegeixen psicòlegs, una unitat de psicooncologia, biòlegs i un treball conjunt entre perfils molt diversos. Però, sobretot, hi ha una cultura basada en la dignitat, els drets i les necessitats dels malalts, que ha d’impregnar tota l’organització.

Què suposa rebre aquest reconeixement?

Qualsevol reconeixement sempre és molt benvingut. Per a mi és un orgull, tant pel lloc d’on ve com pel que reconeix. El premi potser no ho pot explicitar tot, però per a mi també és un honor haver estat al davant de molta gent que ha fet possible allò que avui es reconeix. He tingut la sort -o la capacitat- d’envoltar-me de moltes persones que han fet possible un projecte molt llarg i molt de territori, al voltant d’una malaltia molt important que, fa molts anys, no tenia ni estructura assistencial, ni de recerca ni docent. Poder-la impulsar va ser un repte col·lectiu. Per això ho visc com un honor i una gran satisfacció.