Lluís Llach: «Em fastigueja aquesta mania de posar les dones al centre d’alguna culpabilitat»

L’escriptor i cantautor Lluís Llach torna a la narrativa amb El llibre daurat (Univers), una novel·la situada al segle XIII que pertany al món d’Escac al destí. Entre mercaders, remeieres i intriga política, l’autor aprofundeix en temes com el coneixement ancestral i la lluita per la supervivència. Aquesta tarda, a les 19h, vindrà a Reus a presentar-la, a la Casa Navàs, que ha visitat com a turista.

Començo per la pregunta que es fa al principi de tot, per què les dones?

Aquesta pregunta se la fa una de les dones de la novel·la. Per què sempre han de rebre les dones? I a més, fa segles, van començar a rebre el dia que l’Eva va ser la dolenta. Aquesta mania sempre de posar les dones en el centre d’alguna culpabilitat no només em fastigueja, sinó que em pregunto per què ho necessitem això. Per què els homes necessiten que les dones siguin humiliades. El racisme més antic de la humanitat no és pel color de la pell, sinó pel gènere. Curiosament, la mateixa dona, per qüestions d’influència de la moral, de la societat, de la pressió, de la violència, sempre ha acabat acceptant el masclisme, fins que al segle XX s’ha revoltat.

Ens havien dit que la Inquisició perseguia les bruixes...

No només és una mentida, sinó que fins i tot les va protegir. És una de les coses per les quals vaig començar a escriure la novel·la. Perquè el dia que vaig documentar que la Inquisició no matava les bruixes em vaig quedar escandalitzat de què malament informat que estava un cristià com jo, de 77 anys, que va passar sis anys en un col·legi de frares. Les mataven les autoritats, els senyors, els síndics... Al revés, quan una bruixa era condemnada sempre es presentava davant l’Església per veure si la podia salvar.

Des que se’ls va prohibir entrar a la universitat, han passat uns quants segles.

Fins a finals del segle XIX no hi ha cap dona que es permetés entrar a la Universitat de Barcelona com a metgessa. O sigui, estem parlant d’una marginació secular mantinguda en una societat com la catalana, que sempre se les ha donat de ser avançada en els costums. Les coses anaven així.

Torna al món d’‘Escac al destí’

M’invento un comtat a Catalunya que no ha existit mai. Però, en canvi, totes les dates, les dades i documents dels quals se’n parla estan fonamentats.

L’Edat Mitjana, l’ha trobat tan fosca com sembla?

Et diria que sí. A més, és fosca perquè les dades històriques són molt confoses.

En una ocasió va dir que no volia ser cantant. I escriptor?

No volia ser cantant, però m’agrada molt cantar. De jovenet no tenia aquesta pretensió i mai l’havia tingut, i tampoc de ser escriptor. Però escric molt i gaudeixo.