Anar al santuari de Misericòrdia: un camí de fe, festa i ciutadania

El pelegrinatge és un viatge a un lloc considerat sagrat amb l’objectiu d’obtenir els favors de la divinitat. A Reus, el camí que es transcorre és un passeig, seguit d’arbres plataners, habitatges i comerços, que va de la plaça de la Pastoreta al santuari de Misericòrdia. 700 metres de passeig Misericòrdia de traçat per anar a veure la Mare de Déu. Ara bé, el pelegrinatge és simbòlic, cadascú se’l fa al seu gust i li dona el valor més convenient. En l’actualitat sembla un trajecte senzill, però les ermites, els llocs de culte, sempre s’han col·locat en llocs estratègics: dalt d’una muntanya, en un indret especial. Són llocs amb un component de religiositat extraordinària i que, en el cas de Misericòrdia, s’erigia com una referència en situacions de perill col·lectiu, com sequeres, epidèmies o guerres. «Quan la situació era greu es portava la imatge de la Mare de Déu a la parròquia de Sant Pere per fer pregàries fins que el perill passés», explica Salvador Palomar, etnòleg i un dels membres fundadors de Carrutxa. Quan es traslladava la imatge s’organitzava una processó on participaven totes les confraries de la ciutat amb els seus balls i danses, banderes, carrosses i demostracions festives, i també les autoritats municipals i religioses. Anaven a Misericòrdia.

Les ermites, com a espais de relació de les comunitats locals amb la comunitat, també tenien una dimensió festiva. S’hi feien sortides, trobades entre col·lectius i aplecs de persones de diferents pobles. Tot i que la celebració del 25 de setembre com a festa local és relativament moderna –s’institucionalitza als anys 50-, al santuari s’hi celebraven festes anuals, com la de Santa Marina, que congregaven centenars de persones. Amb l’oficialització de les festes es fixen actes anuals vertebradors: el Rosari de Torxes (la processó nocturna del 24 de setembre a la nit) i les baixades dels elements festius del 25 al matí i a la tarda, que són l’expressió cívica i festiva.

Per a Palomar, tot i que el creixement urbà hagi reduït aquesta sensació de distància, «el recorregut de la Pastoreta fins a Misericòrdia manté un simbolisme». «Quan es va començar el Rosari de Torxes, encara hi havia camps i zones no urbanitzades. Als anys 80, amb la baixada dels elements festius i els diables, també es va adoptar el passeig com a escenari simbòlic», recorda Palomar. A més, el fet d’acudir a Misericòrdia encara conserva el component de sortir de la vila, cosa que iguala els reusencs: «Tothom està igual de lluny del santuari i això li dona un caràcter ritual propi i especial; la idea de sortir del nucli urbà era i és molt potent». En èpoques sense enllumenat públic al carrer, recorda l’etnòleg, s’habilitaven fanals al llarg del passeig per il·luminar-lo.

La dimensió religiosa, arrelada a les creences, es concreta amb el Rosari de Torxes. Fanalet en mà, centenars de persones caminen des de la Pastoreta fins a Misericòrdia la vigília de la patrona. S’apaguen els fanals del passeig i el silenci és massiu. «És una manera de pelegrinar i fer un petit esforç, voluntari, baixant al santuari mentre es fa la pregària», assegura Magí Brufau, un dels membres de la Junta d’Administració del santuari de Misericòrdia. Hi ha ciutadans que donen les gràcies, d’altres que demanen favors o feina. En la fe catòlica, afirma Brufau, «sempre hi ha d’haver un esforç» i el pelegrinatge comporta «posar-se en moviment físicament i espiritualment com a part de la pregària i la devoció a la Mare de Déu». El santuari com a espai d’acollida i pelegrinatge.

La feina de la Junta és obrir les portes i tenir-ho tot condicionat perquè el pelegrinatge sigui satisfactori. El 24 de setembre a la nit, una quinzena de persones s’organitzen perquè tot vaig rodat: reparteixen fanalets, distribueixen les tanques i observen que no falli res. És un acte amb una gran càrrega simbòlica. Els administradors ho viuen amb molta gratitud. «És molta feina manual i agitada, però és un dels moments més icònics i bonics. El passeig Misericòrdia està tancat al trànsit, amb llum i bona visibilitat, i això fa que sigui un acte molt especial», constata Brufau.

Al llarg del 25 de setembre –matí o tarda– tots els elements del seguici desfilen pel passeig, on les famílies se situen estratègicament per no perdre’s res. A diferència de l’acumulació de persones de Sant Pere, les festes de Misericòrdia permeten gaudir de més espai per a la festa. Per Brufau, una «petita excursió urbana» que permet reflexionar mentre es participa de la tradició i la festa.

«Molta gent de Reus baixa pel passeig, com si fos una caminada amb exercici moderat, i a més és un passeig bonic, relativament ampli, sense trànsit i bona perspectiva del santuari». En els pròxims dies, el passeig Misericòrdia inspira el batec ciutadà, festiu i devocional, cadascú des del seu prisma.