Conciliació esportiva: una assignatura pendent de salut pública

Fa anys que sabem que l’exercici físic és un dels medicaments més potents que existeixen. Redueix el risc cardiovascular, millora la salut mental, prevé la diabetis, l’obesitat i la fragilitat, i allarga l’autonomia en la gent gran. Ho sabem. Ho diem. Ho prescrivim. Però, com a societat, no ho facilitem.

El problema ja no és de coneixement, sinó d’organització. Vivim en un model laboral i social que fa molt difícil incorporar el moviment com un hàbit diari real. Jornades llargues, desplaçaments, responsabilitats familiars i horaris rígids converteixen l’exercici en una activitat que s’ha de “trobar temps” per fer. I quan una activitat necessita trobar temps, sovint no es fa.

Aquí és on apareix el concepte de conciliació esportiva. No es tracta de promoure lligues de futbol sala el cap de setmana ni d’oferir descomptes al gimnàs. Es tracta d’una idea molt més profunda: facilitar que les persones puguin fer exercici dins del seu dia a dia laboral, igual que avui tenim normalitzades pauses per al cafè o, fins fa poc, per fumar.

No pot ser que tinguem normalitzades les pauses per fumar i no les pauses per moure’ns.

En països com Austràlia o Nova Zelanda, determinades administracions i empreses fa anys que incorporen polítiques de promoció de l’activitat física dins l’horari laboral, amb espais, flexibilitat horària i programes específics. No és una qüestió d’oci, sinó una inversió en salut, productivitat i benestar col·lectiu.

L’exercici físic no pot continuar sent una responsabilitat exclusiva de la voluntat individual. Ha de formar part de l’arquitectura de la nostra vida quotidiana. Això vol dir dissenyar ciutats caminables, entorns laborals actius, horaris més flexibles i una cultura que entengui que moure’s no és perdre el temps, sinó guanyar salut.

La salut pública del futur no dependrà només de més hospitals o més tecnologia, sinó de decisions valentes que incorporin el moviment com un dret quotidià. Perquè si sabem que l’exercici és medicina, el que ens toca ara és organitzar la societat perquè aquesta medicina es pugui prendre cada dia.