Abans, avui, demà i demà passat

Una de les publicacions que em trobo sovint al Facebook (segur que a vosaltres també us passa) és la que consisteix en adjuntar un ‘meme’ i/o ‘gif’ acompanyat amb la frase: «¡Por fin es viernes!» Us transmet enveja sana? Ús pugeu per les parets pensant en les vostres condicions laborals? Jo continuo pensant que hi ha un % important de professionals que piquen pedra els caps de setmana… Que, per cert, els engresco perquè pengin una publicació dient: «¡Por fin es lunes!» Potser seria una miniacció que ajudaria a dimensionar, a uns i altres, que hi ha veïnat que ‘pringa’ el cap de setmana. I conscienciar-nos que la plantilla/calendari ‘de lunes a viernes’ i dissabte i diumenge ‘festa’ no s’estén a tothom a data d’avui. Potser anys enrere sí.

Aquesta darrera setmana hem vist que periodistes penjaven a les xarxes socials fotografies d’ells mateixos just quant és complien els 10 anys de l’ascens del Club Gimnàstic a Primera. M’encanta visualitzar aquest tipus de publicacions recordant efemèrides i veure com passa el temps… La darrera situació que vam poder xafardejar eren les fotografies dels col·laboradors i professionals amb motiu del 30è aniversari de Tarragona Ràdio. I sí, ara el Facebook, de forma motoritzada, també ens recorda a diari fets publicats en els darrers anys, no més enllà de l’any 2008 si vau dels primers a donar-vos d’alta.

Per cert, què fèieu vosaltres 10 anys enrere? I 30?

Fa 10, en el meu cas, treballava a PortAventura com a tècnic de producció d’esdeveniments, sent l’únic interlocutor d’entitats i empreses que volien tramar saraus a les instal·lacions d’oci i lleure. I justament aquest cap de setmana he tingut un semidejavú, he tingut l’oportunitat de viure un esdeveniment que organitzava en el passat però amb un rol diferent. Aquesta entitat, abans de 2008 (abans de la crisi), ja organitzava aquest esdeveniment, però a l’hivern, sota el lema que encara continua vigent ‘Posa’t la gorra’.

Aquesta entitat, Afanoc, fa 14 anys que trama un acte solidari a casa nostra. Actualment és quelcom normal que un acte sigui solidari: vermuts, llançaments de piscina, gales, curses, paelles… Però fa 14 anys, era normal? Idear fórmules i actes per tal de recaptar fons perquè la subvenció pública no predominés com a font d’ingressos exclusiva era insòlit. Per cert, la Txaranga Band Tocats de Vila-seca, que van passar recentment pel nostre plató de Tac12 per explicar-nos la seva victòria com a millor Txaranga de l’Estat espanyol 2016, va formar part del contingut musical programat en l’acte de la gorra.

Fa 30, no ho recordo perquè tenia tan sols dos anys.

Us sona l’eslògan ‘Per continuar, atura’t’? L’utilitza una marca de cervesa per potenciar i posar en valor una franja horària del dia, el migdia.

En el meu cas, la utilitzo. Quan miro aquestes publicacions que us citava de l’ascens del Nàstic o l’aniversari de la ràdio que penja el veïnat, penso en el meu ‘ahir i avui’ (com la majoria) però a continuació enraono del ‘demà i demà passat’. Sí, m’agrada aturar-me uns moments, per saber com ha de continuar el futur. Vosaltres ho feu? Tendim uns i altres a no dir en veu alta què voldríem fer demà i demà passat (excepte els polítics en campanya, que sí que ho fan, fins i tot ho posen en escrit i ens ho envien a les nostres bústies) i per què ?

Potser per evitar que ens titllin de llunàtics i ‘flipats’? Quan bufem les espelmes del nostre pastís d’aniversari, no sé on ho posa escrit, però sempre hi ha la veu en off que recorda que demanis un desig i alhora el mantinguis en silenci. No el podem dir obertament perquè correm el risc que no s’acompleixi (icona de ‘whassap’ d’incredulitat).

I arribat a aquest apartat de l’article d’aquesta setmana, dic jo: «Per què no ens centrem en dir què volem demà i demà passat?» Del plan: «Abans de la crisi, els carrers i teatres estaven plens, ara estan mig buits i demà...»; «Abans, moltes entitats es finançaven a través de les subvencions, ara han de generar actes per tenir més fons d’ingressos, i demà....»; «Abans no teníem telèfon mòbil, avui tenim el WhatsApp, i demà.....»; «Abans no es curava el càncer, avui hi ha un % de curació, i demà...». Tenim el costum de recordar i fer comparativa del passat amb el present, però no d’enraonar el demà i demà passat.

‘Cuando ya no esté’

Però per sort, just farà unes setmanes vaig descobrir un programa de televisió que em va trempar i omplia la meva mancança d’enraonar el futur. I no pas parlo dels programes de la nit que pronostiquen un futur a través de cartes i/o llavors de cafè, ni tampoc de Cuarto Milenio. El programa del que et vull parlar es defineix així: «El periodista Iñaki Gabilondo estrena nuevo programa en #0: ‘Cuando ya no esté. El mundo dentro de 25 años’, un viaje apasionante por todo el globo para conocer a algunas de las mentes más brillantes que ya están construyendo el futuro. En exclusiva, en Movistar+». Si us plau, mireu si podeu els tres capítols que estan penjats a Youtube, són brutals.

Avui us proposo als lectors que penseu què voleu en clau demà i demà passat. Què us agradaria que passés en un futur immediat i a llarg termini? Intenteu treure el tema, com qui no vol la cosa, quan estigueu fent tertúlia amb els amics o estigueu dinant amb la família… Perquè és bonic recordar i reviure moments del passat, però crec que és més engrescador tractar i enraonar d’un futur que encara està per fer, sense límits i sense sostres. Perquè crec que tots volem deixar aquest món millor del que ens el vam trobar, oi? Doncs parlem-ne, del demà i del demà passat!