El cranc senyal amenaça la supervivència de l'autòcton al riu Brugent, a la zona de Farena

En tan sols quatre anys, el cranc autòcton ha pràcticament desaparegut del riu Brugent (afluent del Francolí), i tot arran de l’aparició i expansió del cranc senyal, espècie americana que –important– no és el conegut com a cranc de riu americà o cranc roig. Mentre que l’americà fa anys que està molt estès per les principals conques de Catalunya, del cranc senyal no hi havia ni rastre al Camp de Tarragona fins fa quatre anys, quan l’Associació Molí del Fort, de Farena, el va detectar durant un control del visó americà.

«Vam veure unes pinces vermelles i van saltar totes les alarmes», recorda Rubén Alcázar, coordinador de l’associació. Des de llavors, l’entitat fa controls de la població de cranc senyal, intentant que, almenys, no s’expandeixi més del que ja ho està. I és que Alcázar ho té assumit: «Erradicar-lo és impossible». Es reprodueixen amb molta rapidesa, amb una mitja d’entre 200 i 300 ous per posta, mentre que l’autòcton en pon entre 50 i un centenar.

Però aquest no és l’únic problema. El cranc senyal (igual que el cranc de riu americà) és portador de l’afanomicosi, una malaltia mortal pel cranc autòcton. Així doncs, «si hi ha cranc senyal o americà en un riu, els autòctons moren i acaben desapareixent», alerta Alcázar, i això és el que està passant aquests darrers anys al riu Brugent. A més, hi ha un altre aspecte del cranc senyal que perjudica molt especialment el cranc autòcton: comparteixen les mateixes preferències d’hàbitat, és a dir, aigües fresques, mentre que l’americà «li agrada l’aigua més calenta».

Impossible d’eliminar

Amb la idea prefixada que eliminar aquest cranc invasor és ja impossible, l’Associació Molí del Fort fa cada any campanyes de trampeig per capturar el màxim número d’exemplars i, almenys, evitar que la població creixi en excés. La d’enguany és ja la tercera campanya i l’acció se centra als extrems del tram del riu on està detectada la població de cranc senyal. «Volem evitar que s’expandeixi i que no pugi més el curs del riu», justifica Alcázar.

Una dotzena de trampes cada nit

Cada nit, membres de l’associació es dirigeixen al riu i col·loquen una dotzena de trampes en un tram d’uns 200 metres. Al dia següent a primera hora del matí, hi tornen per retirar les trampes i, si cal, alliberar algun possible exemplar d’espècie autòctona –ja siguin peixos o serps– que hagi pogut quedar atrapat. Tots els crancs capturats són portats a la seu de l’associació, són censats i, posteriorment, són congelats per, després, incinerar-los, tot seguint els protocols en aquests casos. A més, Rubén Alcázar remarca: «No tenen cap interès gastronòmic».

Diferències subtils amb l’autòcton que porten confusió

Com va arribar el cranc senyal al riu Brugent si a l’entorn no n’hi ha? Una hipòtesi força probable és que algú l’introduís, i podria ser que per confusió, pensant que era autòcton. I és que morfològicament tenen similituds, però amb diferències que cal ser expert per identificar-les. Una de les principals diferències és a les pinces. El senyal té una taca blanca a la part dorsal, una ‘senyal’. A més, la coloració ventral d’aquest cranc invasor és blavosa i rogenca a les pinces. Respecte l’autòcton també té diferències als solcs cervicals i al rostre.

Els detalls