La redempció d'un pocapena

En Tomàs no vol anar al casal d’avis a passar la tarda; tampoc no vol picar l’ullet a la xicota de torn o que li organitzin la vida en funció dels interessos dels altres. En Tomàs no vol fer res del que s’espera d’ell per la seva edat i condició. És un esperit lliure, rondinaire, vidu, solitari... I vell. Més arrugat fins i tot que l’Amos Oz, del qual no ha sentit a parlar fins que el Cinquè Home li esmenta el nom. Que és vell ja ho sap, però li ho corrobora el mirall, descaradament, un artefacte molt més despietat i realista que els dels contes de princeses. 

En Tomàs és el protagonista de Vladivostok (Edicions del Periscopi), una novel·la de Lluís Oliván, àgil i fresca, que convida a passar pàgines com més ràpidament millor per esbrinar quina serà la destinació d’aquest viatge particular del Tomàs. Un bon ritme que amaga de rerefons el pou de les relacions humanes o la impossibilitat de sortir-se’n, ja sigui en societat, en família o en parella. Perquè com diu l’Oliván, «hi ha parelles que comparteixen molts anys de la seva vida i en realitat són perfectes desconeguts l’un per a l’altre».

En Tomàs és una ànima lliure, rondinaire, vidu, solitari... I vell. Més arrugat fins i tot que l’Amos Oz.

Això és justament el que li passa al nostre protagonista, al qual el buit de la mort de la seva dona, aquell forat insondable a l’ànima, li fa veure que en realitat mai no ha sabut qui era la Magda. És aleshores, quan la seva vida fa una aturada, que es proposa conèixer-la. I per arribar a la dona que ja no hi és, què millor que fer-lo a través de la literatura que tant estimava? Així les coses, el Tomàs es planta davant la tauleta de nit de l’altre costat del llit, la que li és més desconeguda i comença a llegir els llibres que la Magda va deixar pendents. Coetzee, Kundera, Caterina Albert o Víctor Català...

«El Tomàs es defineix com un home tècnic, mentre que la seva dona beu de la literatura, un món que ell no entén. No s’explica que algú pugui dedicar part de la seva vida a històries de ficció. I, en certa manera, utilitza la literatura com a investigació de l’ésser humà», diu en Lluís Oliván. Mentrestant, el món a fora rutlla i a les portes de la casa una autocaravana espera durant dos anys que algú la posi en marxa. És el vehicle que els havia de portar, a ell i a la Magda, a Vladivostok. Un viatge que, com molts desitjos, es deixa per a més endavant i que finalment no es pot complir perquè el destí pren les seves pròpies decisions.

Encara que en realitat, «Vladivostok funciona com una metàfora d’un lloc al qual al final tots arribarem. La idea del viatge i la caravana és el punt de trobada entre dos mons, el del Tomàs i el de la Magda, dos personatges que han viscut separats», assenyala l’escriptor. 

En Tomàs, un pare dolent i pitjor marit -o a l’inrevés, tant és-, polític corrupte i infidel empedreït, sabrà nedar a contracorrent

En Tomàs es troba de cop cara a cara amb la nostàlgia i una realitat canviant. Amb un Amic que malda per treure’l del sopor, una Veïna nova per descobrir, el Nebot i la bossa de marihuana i un gir inesperat que el lector no pot predir. Tot plegat amb el Nano, el seu fill, fent les Amèriques, amb el qual ni es comunica ni en vol. Una relació inexistent perquè fins aleshores, és a dir, sempre, han estat la Magda i el Nano, un duet on ell no tenia cabuda. Ja li estava bé. No ho volia.

«Pare i fill no tenen res a dir-se» i en aquest sentit, en Tomàs il·lustra una generació «en què els homes han estat totalment prescindibles en la història d’una família. El suport sempre ha estat la mare i ell comença a ser-ne una mica conscient». Un dibuix de la paternitat com una «figura que és allà, encara que podria no ser-hi i no passaria res». L’Amic, la seva Nòvia, la Veïna, el Fill de la Veïna, el Cinquè Home, l’Home Tatuat i un gos que no en té cap culpa... Tots personatges sense nom per accentuar la manca d’empatia del Tomàs. I amb un narrador que els interpel·la directament. Que de tant en tant sembla que els arengui un «espavileu!».

En protagonista il·lustra una generació «en què els homes han estat totalment prescindibles en la història d’una família.

L’Oliván deixa clar que  Vladivostok en cap cas és una novel·la de superació del dol. «El Tomàs està vivint la seva vida com un fracàs. A ell no l’interessa celebrar-la», manifesta. Això queda per a les mares abnegades, les que renuncien al jo, les submises, reflexiona el protagonista.

En Tomàs, un pare dolent i pitjor marit -o a l’inrevés, tant és-, polític corrupte i infidel empedreït, sabrà nedar a contracorrent i amb les onades, li relliscaran les crítiques socials. En Tomàs no vol redimir-se. Tant li fa, encara que de forma natural tractarà el Fill de la Veïna millor que al seu propi Nano. I s’involucrarà amb l’Home Tatuat en un final sublim, que acompanyarà el lector per sempre més entre les seves millors lectures, les imprescindibles i recomanables.

Perquè en el fons, el Tomàs «és un bon tio»... O no.