Un 4 de novembre de 1922 Howard Carter obria la tomba de Tutankamon. Coincidint amb aquesta fita, Maria Carme Roca ha teixit Tutankamon. El descobriment de la tomba (Barcanova), en català i castellà, una novel·la que combina les vicissituds de l’arqueòleg britànic amb les del faraó nen. «És una novel·la juvenil amb l’objectiu que la gent jove també ho conegui», explica l’autora. Maria Carme Roca l’aproparà als joves de la província als instituts i escoles de primària que acostuma a visitar, des de Tortosa a Vila-seca, Tarragona, Torreforta o Reus.
Deixa entreveure que Carter sabia de l’existència de la tomba de Tutankamon.
A la novel·la hi ha personatges de ficció com la família de l’Ibrahim, que sí que creuen que la tomba està allà. Quant a Carter, tenia sospites, encara que després d’anys de remenar el desert. L’expedició aixecava campaments per poder aixoplugar els treballadors mentre es feien les excavacions, per no haver d’anar a les seves cases cada dia. I què va passar? Que aquest campament el van col·locar justament al damunt de la tomba, la qual cosa el va despistar durant un temps.
Juga amb dues èpoques, la de l’excavació i, molt més enrere, tot el període d’Akenaton, un dels més convulses d’Egipte.
El període de Tell el-Amarna va ser proscrit. Va ser un punt i a part. Que de cop i volta un faraó digués que només hi havia un sol deu trencava amb el politeisme històric. La decisió, sobretot, va perjudicar la casta sacerdotal, la qual no li va perdonar perquè estaven en joc interessos econòmics, fet que provocà que posteriorment intentessin esborrar totes les empremtes. Per aquest motiu costa molt, encara avui dia, tenir informació de Tutankamon i de la seva família. Perquè van mirar d’esborrar el seu rastre.
Això també va passar amb la reina Hatshepsut.
Sí. Succeeix sempre que hi ha alguna cosa diferent que se surt del que seria políticament correcte. A més a més, el pitjor que li podia passar a un egipci era ser relegat a l’oblit, que no es digués res d’ell. Era molt pitjor que la mort.
Molts segles després també es castiga la diferència...
I tant! Per més democràcia que hi hagi, continua. És la condició humana, no ho canviarem.
Com descriuria Tutankamon?
És un personatge que va néixer amb molts problemes físics. Evidentment, amb conseqüència, també els devia tenir emocionals. No devia ser fàcil ser fill d’un faraó i, més encara, en les seves circumstàncies, ja que tenia una madrastra com Nefertiti, una persona molt poderosa. Ell devia ser com un titella. Era coix i una persona dèbil. De fet, els relleus i les pintures el reflecteixen tirant l’arc, una activitat molt habitual entre els egipcis, però que ell feia assegut. Per això jo també m’invento que el seu amic, l’Amosis, fins i tot li fa fer unes sandàlies especials perquè pugui recolzar millor el peu. Tutankamon patia una malaltia darrere l’altra i a sobre, ens podem imaginar de les intrigues palatines que devien haver-hi.
Què hi ha de la famosa maledicció?
Que hi hagi una maledicció és una cosa molt llaminera i la premsa de l’època ho va fer córrer. Però, en realitat, es van produir una sèrie d’esdeveniments. Tot i això, és cert que el primer que va ser víctima d’aquesta suposada maledicció va ser Lord Carnarvon. Ell ja estava molt malalt quan es va fer el descobriment i va morir per causes naturals incrementades, això sí, pel fet d’obrir un espai que havia romàs tancat durant segles i segles. L’atmosfera no el va ajudar. A més es va fer un tall, que se li va infectar. També, de cop i volta, es va quedar una ciutat a les fosques i un gosset mor... Finalment, el descobriment de les possibles causes de la mort de Tutankamon.
Accident o assassinat?
Cap a la dècada dels 60 es va trobar que el crani tenia un cop. Es va pensar que algú li havia perforat el cap, però en realitat va morir d’una infecció que se li va complicar. Tot i que no se sap si va caure d’un carro i allò li va poder provocar la mort, amb el temps. Aquestes coses no se sabien. Els egipcis tenien, malgrat tot, coneixements molt limitats.
Tot el que es va dir de Tutankamon i del seu pare, Akenaton, segurament és molt més negatiu del que va ser, per interessos de l’època
Ni Ay, el gran visir, ni Horemheb, el general, van intentar eliminar-lo?
La seva salut estava tan malmesa que potser van pensar que la natura faria la seva feina com així va ser. Destaca la figura d’Ay, que ja va servir Amenofis III, el pare d’Akenaton, el mateix Akenaton i Tutankamon i se’l suposa pare de Nefertiti. Ay era molt intel·ligent, sabia moure els fils. És un gran personatge històric. Devia ser un gran estratega, se l’ha de reconèixer, i també suposo, no devia tenir gaires escrúpols.
En Carter va descobrir la tomba, però vostè el dibuixa com una persona grisa, amargada.
Ha passat a la història per haver estat el descobridor de la tomba. Això és una gran fita. Però, alhora, també fa pena perquè estava amargat, es veu que tenia molt mal caràcter, la qual cosa no l’ajudava gaire a l’hora de les seves relacions socials. D’altra banda, això contrasta que amb la gent del poble, amb els obrers, era agradable. El fet de perseguir un fi comú, l’allunyava d’ell mateix. Ficar-se entre la sorra del desert l’ajudava a escapar d’ell mateix. Hi ha persones que s’han de passar la vida buscant per arribar a trobar-se elles mateixes i no s’acaben de trobar mai.
Què els explicarà als joves?
És important que sàpiguen que mai no acabem de conèixer la història. Sovint l’escriuen els guanyadors. Per això, el que s’ha dit de Tutankamon i d’Akenaton és molt més negatiu, segurament, del que va ser perquè va interessar donar-li aquesta imatge amb l’objectiu que no hi hagués un rebrot i és una cosa que hem de tenir en compte. Ara sabem unes coses, el que explico al llibre, però cap coneixement que tenim no el podem donar per dat i beneit. Demà pot canviar.
