Molts dels que vam lluitar contra la dictadura i per la democràcia, anem sempre a votar, no ens abstenim i, com a molt, podem votar en blanc, però anem a les urnes i si som fora passem per l’onerós tràmit del vot per correu.
Sabem què va costar votar i donem valor a les eleccions, les empoderem, en rabiós anglicisme d’última generació. Però potser no caldria votar tant, com aquella cançó de l’irònic Brassens que deia «morim per les idees, d’acord, però de mort lenta».
Els comicis generals espanyols a Corts –Congrés i Senat– i les autonòmiques al Parlament de Catalunya s’han avançat en sis ocasions cadascun, dotze avenços en menys de cinquanta anys.
Legislatures avortades i inestabilitat institucional. Programes que no s’acaben de complir i la fatal descreença de la política que augura, mal averany!, populismes i feixismes. Que ja els tenim aquí, en català i en castellà, per l’Espanya uninacional i per la independència catalana.
Del «váyase, señor González» a la campanya de setge i acorralament del «sanchisme»
Els avançaments a Corts han demostrat la fragilitat de la democràcia espanyola també des de la seva arrel més prístina –no parlem ja de la malmesa separació de poders i del totpoderós deep state.
El paradigma del desastre va ser el cop d’Estat del 23F. Després i fins ara, la degeneració del bipartidisme i una dreta que patrimonialitza el poder en base dos i demana eleccions l’endemà d’haver-les perdudes: del «váyase, señor González» a la campanya de setge i acorralament del «sanchisme».
Els avançaments catalans comencen després de l’estabilitat dels governs Pujol, que assenten el país, el fan créixer, el doten d’estructures i d’infraestructures i determinen una relació poder-oposició més que correcta, a vegades cordial, on resulta que dos dels seus principals actors, el president Pujol i Antoni Gutiérrez Díaz, el ‘Guti’, la democràcia cristiana i el comunisme del compromís històric italià, compartien jocs d’infantesa i carrera de medicina.
El president Maragall ja no acaba la legislatura, primer perquè CiU també patrimonialitzava el poder com si els haguessin tret de casa i li van fer una oposició que de tan dràstica va tenir punts d’injusta.
Però Maragall no va caure només pels contraris i pels socis d’ERC, sinó també per l’enemic a casa d’un PSOE que veia el «seu» Estatut com el principi de la secessió, per la qual cosa Alfonso Guerra anuncia que li passaran el ribot, i el Tribunal Constitucional li fa de fuster. «A terra, que venen els nostres».
Puigdemont, Torra i Aragonès, tres presidentes independentistes que no han acabat legislatura
Després d’un nou període d’estabilitat amb els presidents Montilla i la segona legislatura de Mas, la interferència greu de les eleccions del 155 que porra en mà convoca Mariano Rajoy el 2017 i presos polítics que devaluen dolorosament la qualitat de la democràcia.
I el posterior complex encaix de la lluita independentista en la institució autonòmica, el debat cíclic entre les idees i la gestió, contribueix a turbulències sistèmiques amb una perillosa confrontació no entre adversaris sinó entre «traïdors» recíprocs i respectius. El balanç de casuístiques diverses, tres presidents independentistes que no acaben legislatura: Puigdemont, Torra i Aragonès.
I ja es parla de la possibilitat de repetir eleccions quan ni tan sols s’han celebrat les del 12 de maig.
La pèrdua de vots de l’independentisme l’avalen diverses raons que els resten per tots els flancs, i potser un d’ells –tot i que menys visible que les desafeccions per tebiesa– és el la zona centre de l’electorat que vol conjuminar la gran causa de l’Estat propi amb el traspàs de rodalies o la gestió de la sequera i el Hard Rock, els independentistes de cor i autonomistes de raó. Veurem com es valora la realpolitik d’Aragonès, com veurem què farà Junts, si amb el tiquet Elna - Silicon Valley demostraran que l’aliatge és possible.
Sigui com sigui, malgrat la reiteració de convocatòries i la decepció que, entre baralles i temps escarransits, els governs no acaben gairebé res del que comencen, els que vam lluitar pel vot seguirem anant a les urnes perquè elles mateixes, independentment del que hi hagi a dintre, s’ho valen. Per això també, vaig votar l’1 d’octubre de 2017.
