Fa pocs dies s’ha complert un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que van donar la victòria al PSC amb majoria insuficient el que volia dir que necessitaria suports parlamentaris per governar.
Pere Aragonès va convocar eleccions després de no haver aconseguit aprovar els pressupostos i aclaparat per una greu sequera que amenaçava de no tenir aturador. Va convocar unes eleccions que va perdre, com ja anaven reflectint les enquestes. I va començar a ploure cosa molt desitjada per tothom. Aquest fet i els arguments donats pels Comuns per no aprovar els pressupostos, la seva oposició al macroprojecte del Hard Rock, fan pensar que potser tenia altres motius per convocar aquelles eleccions, tot i que recentment el mateix Aragonès ha dit que va ser una decisió encertada.
La davallada d’ERC va destapar l’olla dels grills al partit en provocar la dimissió d’Aragonès i de part de la cúpula que alhora va anunciar la convocatòria d’un Congrés pel novembre. Oriol Junqueras va tornar a ser elegit president de la formació.
El 10 d’agost passat Salvador Illa va aconseguir la investidura, com a president de la Generalitat, amb el suport d’ERC i els Comuns que malgrat tot no han permès que el govern pugui aprovar uns pressupostos.
Esquerra i Comuns no tenen els mateixos interessos en molts aspectes el més esbombat de tots ha estat el macroprojecte del Hard Rock a Vila-seca i Salou, tot i que en les negociacions d’investidura es van posar d’acord a eliminar els privilegis fiscals que els havien atorgat en el passat. Una altra discrepància, especialment amb els socialistes, és l’ampliació de l’aeroport del Prat. Però tot plegat no és res en comparació amb el finançament singular per Catalunya que s’ha de negociar aquest any i aplicar l’any que ve, segons el pacte d’investidura. Sense aquest aspecte clau és més que probable que tampoc hi pugui haver pressupostos per l’any que ve.
El pacte entre el PSC i ERC preveu que la Generalitat recapti tots els impostos que es paguen a Catalunya i pacti la normativa amb l’estat i la UE. Es preveu igualment una aportació a la solidaritat que és el que s’ha de fixar aquest any. També aquest any ja s’hauria d’aprovar la fórmula perquè l’Agència Tributària Catalana pugui recaptar, liquidar i inspeccionar la totalitat de l’IRPF que es paga a Catalunya. La resta d’impostos aniria per a més endavant.
El fet que Catalunya pertanyi al règim comú obliga que les modificacions al sistema de finançament s’hagin d’aprovar conjuntament amb la resta de CCAA, cosa que complica molt el procés de negociació que s’ha de fer aquest estiu. No serà fàcil si tenim en compte el que han anat dient totes les parts, els partits de l’oposició i els presidents de les CCAA. Encara que com que les modificacions afectaran probablement a totes les Comunitats serà difícil d’explicar l’oposició a possibles millores, tot i que ja va passar amb la condonació de part del deute del FLA.
Durant aquest curs polític Illa ha reprès les relacions amb la Zarzuela assistint a actes amb Felip VI. També ha assistit a altres actes que no comptaven amb la presència d’un president de la Generalitat des de fa anys, com ara la celebració de l’aniversari de la Constitució espanyola o del 12 d’octubre a Madrid. En definitiva, un gir argumental per tancar l’etapa del procés, que probablement ja estava tancada amb el retrocés del suport popular a l’independentisme que han anat reflectint les enquestes en els darrers anys.
És un fet que les eleccions d’ara fa un any van marcar la fi de la majoria dels partits independentistes, però el que no està tan clar és que la llavor dipositada fa gairebé una dècada no continuï viva i que només calgui una espurna revifar el foc.
Els principals líders de l’1-O continuen a primera línia, un fet anòmal si ho comparem amb la pràctica de la política en clau europea, clar que, com sempre a la política espanyola, tenim un tret diferencial amb la manca d’aplicació de la llei d’amnistia que continua encallada al Tribunal Constitucional i n’hi ha que la hi volen mantenir tot el temps que calgui.
És que ja ho deien en temps del dictador «España es diferente».
