Pels dirigents polítics que governen mirant les enquestes i defugint de plantar cara a la cultura del no, la solució al problema de la manca d’aigua al Camp de Tarragona hauria de constituir una lliçó sobre lideratge i resolució de disjuntives i qüestions clau. Una bona mesura del deute de gratitud que aquest territori té amb el president de la Generalitat Jordi Pujol com a artífex del minitransvasament de l’Ebre –i amb el conseller Albert Vilalta, principal executor–, és que l’enorme vàlua d’aquella decisió avui es doni simplement per descomptada. El temps i la justícia aclariran si els mèrits de la carrera política de Pujol compensen els demèrits.
Ara que la sequera, vella coneguda de la nostra història, és la més greu des que hi ha registres i Catalunya s’acosta a l’estat d’emergència, trenta-cinc anys després del minitransvasament cal reflexionar sobre per què els governs posteriors han frenat o ignorat solucions estructurals per a altres àrees, en un país on la població i l’activitat econòmica han continuat creixent. I en un context climàtic on l’absència de precipitacions serà cada cop més freqüent.
Mentre el Govern diu que es compromet a afrontar l’abastament d’aigua com un problema fonamental i a fer les inversions que calgui per pal·liar els efectes de la sequera, les alarmes a la majoria dels municipis del Camp de Tarragona són menors que a la resta del país quant a l’aigua per a usos domèstics, gràcies als cabals portats de l’Ebre.
Un curiós informe
En el cas de Reus, les generacions que vam conèixer les restriccions som conscients que l’obertura de l’aixeta del minitransvasament va marcar un abans i un després. I, com passa sempre en aquests casos, és molt difícil que els que no han viscut la manca d’aigua en primera persona puguin fer-se una idea del que significa i com ha marcat la història de la ciutat.
Existeix un curiós informe presentat per l’Alcaldia de Reus al Ministeri de la Governació el 1910 que recull totes les actuacions per combatre el dèficit ancestral d’aigua de què hi havia constància a l’Ajuntament. Des d’una memòria del 1622 per conduir quatre litres d’aigua per segon des d’una mina fins a la bassa del Padró –actual plaça del Víctor– a tota mena de prospeccions, minats, compres de pous i cabals als pobles veïns, canals des de la Noguera Pallaresa i el Francolí, embassaments arreu de la comarca i idees irrealitzables plantejades per experts en hidroscòpia, arquitectes i enginyers vinguts d’arreu, amb el comú denominador de la frustració com a resultat final.
L’informe està redactat arran del projecte presentant pel diputat Caballé Goyeneche, que proposava un nou pla de subministrament sobre la base de portar l’aigua d’un mas de la seva propietat a Tarragona, a canvi de la concessió del monopoli d’aigües durant cinquanta anys a l’empresa privada promotora. La polèmica i les batusses generades pel projecte exemplifiquen fins a quint punt l’aigua condicionava també la política reusenca.
Pantà de Riudecanyes
En aquell moment s’estava construint el pantà de Riudecanyes, impulsat a començaments de segle pel mateix consistori reusenc i la potent burgesia local. El nou embassament era l’opció preferida pels poders econòmics, mentre que l’Ajuntament, governat el 1910 pels republicans possibilistes i lerrouxistes, defensava el projecte Caballé. El bàndol opositor aglutinava els altres partits, amb el Foment Nacionalista Republicà i les entitats econòmiques al capdavant.
La polèmica va derivar en una batalla campal entre partidaris i detractors. Si la contesa política va ser d’una virulència extrema, la trifulga entre els diaris locals va assolir nivells irrepetibles.
Amb les eleccions municipals de 1913 a la vista, els contraris a la concessió del monopoli de l’aigua van aplegar-se en l’anomenada Candidatura Patriòtica, recolzada per sectors tan dispars com el diari Foment, republicà i catalanista, i el Diario de Reus, monàrquic i conservador. Josep Montserrat i Vergés, president de la Cambra de Comerç, va encapçalar la candidatura.
Durant segles, la manca d’aigua i els problemes d’abastiment havien marcat la història de Reus
Enfront tenien els candidats possibilistes, lerrouxistes i carlins. El portaveu del Partit Possibilista era el diari Las Circunstancias, mentre que el setmanari El Consecuente era l’òrgan del Partit Radical d’Alejandro Lerroux.
Pocs dies abans de les eleccions, El Consecuente va acusar Montserrat de proveir la seva fàbrica de dolços amb aigua d’una canonada clandestina i l’alcaldable va morir sobtadament a conseqüència de l’enrabiada provocada per l’article. El final de la història és que la candidatura del difunt Josep Montserrat va guanyar les eleccions i el projecte Caballé va ser tombat. El pantà de Riudecanyes va entrar en servei el 1919, però tampoc va servir per solucionar definitivament la manca d’aigua a Reus.
