Rosa Queral: «La primera vaga de metges MIR es va gestar a casa meva»

Força i tendresa. Tarragonina i cavera alhora, està compromesa amb el feminisme i les cures des de sempre

01 julio 2023 18:23 | Actualizado a 02 julio 2023 07:00
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Rosa Queral Casanova (Tarragona, 1953) va rebre al maig la Medalla Francesc Macià de la Generalitat per la seva trajectòria com a docent universitària, i per combinar coneixement científic i professional amb l’acció social en benefici de les dones, i amb el sindicalisme. Té un extens currículum en Pedagogia, Infermeria, Antropologia de la Medicina, Salut Pública i Pediatria. Ara ja jubilada, des del 1988 va ser professora de l’Escola Universitària d’Infermeria de l’ICS, i des del 1992, professora de l’Escola d’Infermeria de la URV. Als anys 70, va ser una de les fundadores del Centre de Planificació Familiar de Tarragona, que era clandestí.

Rosa, em ve una paraula al cap veient la teva trajectòria: valenta. Et consideres valenta?

Sí. És un tret meu, de sempre. Valenta i atrevida. Valenta eres quan anaves a les manifestacions que estaven prohibides encara que tinguessis por perquè hi havia els grisos allà al davant. Et feies valenta, i eres valenta. I eres valenta quan anaves a bustiar per Sant Pere i Sant Pau, amb el bolso ple de propaganda del PSUC. Te la jugaves. Un company meu va anar a la presó. Érem valents? Jo crec que sí.

La lluita contra el franquisme la vas viure des de petita a casa?

El meu pare va estar a la guerra amb els republicans. Era de la lleva del Biberó. Tenia 17 anys. Hi va perdre el braç esquerre. Sempre m’explicava la batalla de l’Ebre, perquè ell va estar a Pàndols i Cavalls, i em deia tot el que era una guerra civil, tant les coses horroroses com que per la nit es canviaven el tabac entre una trinxera i l’altra. Però mon pare no era el que en diríem un home d’esquerres. Era simplement un noi que amb 17 anys va anar a la guerra, als 18 va perdre el braç i va estar en un hospital de campanya, i després en un camp de concentració a Barbastre.

Com colpeixen les històries familiars de la Guerra Civil, oi?

Sí, totes aquestes històries a mi em colpien. Mon pare no parlava malament de Franco ni res, perquè a més a més la repressió sobre ells va ser molt grossa. Ell deia que era un home assenyalat, perquè en aquells anys el primer que li preguntaven era on havia perdut el braç, en quin bàndol, en quin front. En funció del bàndol on havies estat, et tractaven d’una manera o d’una altra. Totes aquestes injustícies que em contava em van fer caràcter. Per una altra part, jo tenia la meva iaia materna, que la família eren de dretes. El seu fill gran va desertar i el van matar...

Com va ser que vas entrar al PSUC?

Hi va jugar un paper important el fet que jo treballava amb la Carme Casas Godessart, una dona del PSUC, una dona que havia muntat el maquis a la zona d’Aragó. El seu marit, Leandre Saún, va estar condemnat a mort, i empresonat a Pilats. Jo vaig acabar Infermeria a Joan XXIII i ella era infermera de prematurs. Vaig demanar de treballar allí. Va ser la meva mentora. Amb ella parlava molt i vaig aprendre moltíssim.

Com funcionàveu?

Érem una cèl·lula, discutíem sobre política, fèiem reunions, i començàvem a prendre el pols a la realitat i a implicar-nos. Després van venir les directrius del PSUC per preparar les Jornades Catalanes de la Dona que es farien a Barcelona el 1976. A Tarragona les militants encarregades vam ser la Tere Gatell, la Paquita Guinovart i jo. I la Carme Casas, que devia demanar la sala. Vam fer la primera reunió de dones a l’església parroquial de Sant Salvador. Vam dir-ho a gent que vèiem que eren pròximes al PSUC o que les vèiem progressistes. Allí va ser la primera reunió on vam començar a parlar del tema dones.

Sempre has estat feminista?

Soc feminista gràcies a la meva iaia materna, que m’explicava com havia de ser una dona. Jo vaig fer sempre tot el contrari del que ella em va dir. Em deia «tu t’has de casar, l’amor és secundari, l’amor ve després, has de tenir mà esquerra, has de deixar parlar l’home, has de mirar per la família, una dona sola no val res...». Ella m’estimava amb deliri, però jo tot allò que em deia ho retenia i pensava que, sobretot, allò no. El que ella em deia era tot el que jo no volia ser.

I quan et veia arribar amb aquells vestits hippies i la guitarra, què deia?

I amb aquells cabells afro! Estava esgarrifada, pobra dona. Jo volia ser independent.

Tu ets nascuda a Tarragona i criada a Deltebre. Com era la vida a la Cava als anys 50?

La meva primera escola era un corral de cavalls de remunta, i consideraven que els cavalls allà hi estaven malament! Després vaig estar en un altre col·legi que havia sigut un corral de vaques. Fins al 1987 no hi va haver aigua.

T’agradava anar al col·legi?

Jo m’escapava sempre. Era una Houdini total, ja de molt petita. Anava a l’era a jugar, o m’enfilava a la figuera. Com que m’escapava tant, al final la mestra em lligava. Amb cordill em lligava al pupitre; de la trinxa i de la cama.

Quan vas canviar, doncs?

Als 15 anys. Tenia una amiga que no la deixaven estudiar, i em va fer molta pena. I vaig pensar ‘i tu?’. Jo era una ànima lliure, però vaig veure que si no estudiava no me’n podria anar del poble. Quina era la via per a poder ser independent? Estudiar! Llavors em vaig posar a estudiar d’una manera bestial; tant, que les amigues no em van veure el pèl per a res. Em treia els cursos de dos en dos. I vaig tenir clar que volia fer Infermeria.

Per què Infermeria?

Perquè el meu pare sempre m’explicava d’una infermera de Reus que l’havia cuidat, i a més a més a casa el meu pare era l’ajudant del metge. Era l’època del paludisme al Delta, i a casa hi havia el dispensari antipalúdic. Teníem unes habitacions a dalt, amb el laboratori, el microscopi, les plaques de Petri, les tintures –que jo m’havia desgraciat més d’un vestit fent per allà experiments–, i em va agradar la idea de fer Infermeria. A sisè vaig insistir per venir a Tarragona, que va ser quan van inaugurar el Martí Franquès. Jo era molt persistent.

No passaves desapercebuda.

No. I em posava on no tocava. El director de l’escola, que era un militar, em va cridar un dia i em va dir que si se m’acudia organitzar alguna cosa, em posarien al carrer. Quan vam acabar, sí que li vam preparar una cosa: la primera vaga que hi va haver de metges MIR es va gestar a casa meva.

Després ajudaries a gestar més coses. Com va ser muntar el Centre de Planificació Familiar clandestí a la Tarragona dels 70?

Vaig conèixer la Pilar Sardà Auré i el Valentí Español després de les Jornades Catalanes de la Dona, on jo em vaig quedar amb la ponència de ‘Dona i sexualitat’. Va ser a partir d’allí que vaig començar a estudiar aquests temes, perquè no en tenia ni idea, perquè ni a Infermeria no estudiàvem aquestes coses.

Valentí Español qui era?

Era un metge, que després va marxar a Oviedo. Era de Reus i molt amic de la Pilar Sardà, que havia treballat a Londres. Ella havia contactat amb totes les dones de les coordinadores de barris que parlaven del tema planning. A Barcelona ja s’obrien centres. Vam quedar un dia a casa meva i vam dir: ho muntem a Tarragona.

Ja estaves al Bloc Feminista?

Llavors ens déiem Moviment de Dones. Va ser després, un bon dia en una reunió a casa de la Rosa Mas, la dona del Ramon Marrugat de la Llibreria de la Rambla, que vam decidir que ens diríem Bloc Feminista. Ho vaig proposar jo, pel Bloc Obrer i Camperol.

Qui éreu, al Planning?

La Pilar i jo. Després s’hi va afegir la Maria Teresa Roca, de Montblanc. Comencem a fer atenció a les dones al número 14 del carrer Llúria, de forma totalment clandestina. Era una atenció molt limitada, perquè els anticonceptius estaven prohibits. No podies anar al metge a demanar-ne. Els metges en gran majoria eren uns carques, o no es mullaven, perquè hi havia pena de presó. Estava penada la difusió de qualsevol anticonceptiu.

Com ho féieu?

Coneixíem uns quants metges, molt pocs, sensibles a la problemàtica. Amb l’excusa de la dismenorrea [dolor menstrual], receptaven la píndola anticonceptiva, la píldora. La gent venia i ens ho demanava. Nosaltres les derivàvem a aquells metges, les orientàvem. També féiem xerrades i anàvem pels pobles.

Qui més éreu?

Ignacio Pérez Villa, ginecòleg. I la Rosa Arriaga, psiquiatra. Més tard, la Roser Vidal, ginecòloga.

És veritat que venien policies disfressats al Planning a espiar i a veure si us enxampaven en activitats il·legals?

Sí. Esclar que nosaltres estàvem molt alerta i als policies secrets els teníem clissats. Jo per exemple sabia que em seguien. Sempre quan sortia de casa, tenia un senyor policia que em seguia.

O sigui que hi deu haver una fitxa policial amb el teu nom.

Sí. Jo vaig estar retinguda a Tortosa. Ells en deien retinguda. Em van detenir perquè havia organitzat un festival al meu poble i s’hi havien cantant cançons protesta. Quan organitzaves un festival havies de portar abans totes les lletres de les cançons a Governació Civil, i t’ho autoritzaven o no. Després es cantava el que es cantava... Aquell cop el cantant era el Maties Vives, que ens ha deixat aquesta setmana.

L’Ajuntament de Tarragona va fer tancar el centre, ja legal, el 1987. I vosaltres vau protestar, oi?

Sí, però jo ja no hi era. Quan ja feia un temps que funcionava el centre de forma legal, vaig marxar-ne. Ja tenia la meva missió acomplerta. Jo vaig ser-hi en tot el que va ser la formació del Planning clandestí i tot el que va conduir a obrir el Centre de Planificació Familiar Mitja Lluna al carrer Caputxins, a l’antiga escola Pau Delclòs. Perquè quan vam tenir Ajuntament democràtic, vam anar a parlar amb els representants del govern de PSUC i socialistes, i gent de CiU que tenien l’àrea de Salut, per fer el Planning legal. Totes les gestions per convèncer els polítics les vaig fer jo, que em passava el dia a l’Ajuntament amb el crío petit amunt i avall.

Et vas casar?

Sí, estic casada. Tinc un fill i dos nets, de 15 i 10 anys.

També vas fer Pedagogia.

Abans de fer Pedagogia, vaig estar treballant a urgències a Joan XXIII. Hi vaig ser quatre anys de supervisora, i va ser quan em vaig trobar, el 12 de juny del 1987, amb l’explosió del rack d’Enpetrol. Em va impactar molt, i vaig agafar idees per fer la tesi doctoral. Quan va tocar, em vaig centrar en Pedagogia, vaig acabar-la, vaig fer el màster d’Antropologia de la Medicina i els cursos de doctorat.

La tesi doctoral, «Viure en risc: preparació de la població per fer front a accidents majors, catàstrofes, sinistres i calamitats», la vas defensar l’any 2000.

Sí. Per al treball de camp vaig parlar amb la gent dels barris i vaig fer un munt d’entrevistes. La tesi me la van premiar, i me la va publicar com a llibre Arola.

Què penses dels tarragonins en relació amb el risc químic?

A la gent no ens agrada que ens diguin de quin mal hem de morir. Preferim no saber-ho, i qui dia passa, any empeny. Fins que hi ha un altre sotrac.

Com veus les discussions en el si del feminisme?

El feminisme, com qualsevol moviment, té uns gradients de colors. Molta gent encara pensa que és el contrari del masclisme, i no té res a veure. Un es fonamenta en la teoria de la inferioritat, i el feminisme es fonamenta en la teoria de la igualtat. El feminisme, en definitiva, és un moviment social en defensa dels drets humans.

Hi ha homes que diuen que se senten atacats.

Se senten atacats perquè tenen uns privilegis que no es volen adonar que els tenen; i si se n’adonen, no se’n volen desprendre. És una qüestió de repartiment del poder. Hi ha un munt de coses que s’han de reivindicar, encara.

Diries que l’estructura del patriarcat no ha canviat gaire?

No. Mira la violència. L’arma fonamental del masclisme, del patriarcat, és la violència de gènere. Si no et sotmets, violència. Els rols i els estereotips continuen sent els mateixos. Aquest és el tema a parlar. Fins que no pugin al cavall de la lluita també els homes.

Fins que no hi hagi més Valentins Español?

Exacte. Als homes també se’ls marca un paper de com han de ser. Tenen poder perquè els el dona el patriarcat, però estan subjectes, no els deixen expressar de veritat. «Plorar no és masculí, cuidar els críos o els pares no es masculí...». Els homes també són víctimes.

Comentarios
Multimedia Diari