Barcelona fa temps que va esgotar el seu espai de creixement entre Collserola i el mar. Avui la ciutat ampliada segueix un camí similar i ha tocat els seus límits. De la ciutat a l’àrea metropolitana i d’allà a la regió metropolitana. Des de Mataró fins a Vilanova, amb Sabadell i Terrassa com a tercer vèrtex. Girona i el Camp de Tarragona van al darrere. El debat està viu i la resposta correcta s’anirà obrint camí: la dimensió metropolitana ideal de Barcelona és Catalunya.
De la crisi de l’habitatge a l’ampliació de l’aeroport i del drama de Rodalies a la gestió de la immigració. Bona part de la conversa pública catalana està feta de qüestions vinculades amb un tema central i mig absent: la gran ciutat catalana i el seu encaix amb el país. El país i l’encaix amb la seva capital.
Catalunya és un sistema, un conjunt d’elements interrelacionats que treballen conjuntament perquè els seus resultats són millors en aquesta interactuació que en qualsevol altre encaix alternatiu. Barcelona i el conjunt del país, l’una a banda de l’altre, serien una altra cosa, una altra cosa pitjor. Som part complementària d’altres sistemes, espanyol, europeu i global, però per a les ciutats i pobles de Catalunya el sistema més sòlid i intens és el triangle català. Economia, societat, política i cultura confirmen l’evidència. La dinàmica central en cadascun d’aquests camps és catalana, amb Barcelona al centre, però relligada amb el país.
Catalunya és un sistema, però ho és d’una forma imperfecta, a empentes i rodolons. Massa cap i poc cos, perquè el país i les seves regions conviuen desvertebrats. La seva estructura territorial està a mig fer i això fa que les peces no acabin d’encaixar del tot. El debat sobre l’ampliació de l’aeroport és l’exemple més clar d’aquest desencaix i posa en evidència dificultats importants per articular visions, interessos i prioritats.
Que l’ampliació de l’aeroport del Prat es plantegi en clau barcelonina, sense tenir en compte el sistema aeroportuari català i les possibilitats que obren Reus i Girona, és la prova del nou d’aquest sistema imperfecte.
Que el low cost pugui continuar aterrant a pocs minuts del centre és un error que perjudica Barcelona. Que el drama de l’accés a l’habitatge i la tragèdia del funcionament de Rodalies i Regionals es tractin per separat, n’és una altra prova. Els trens que no van i l’esclerosi de l’AP-7 són el gran obstacle per a l’esponjament natural de Barcelona entre Figueres i Cambrils.
La incorporació metropolitana de la xarxa de ciutats mitjanes és el punt d’equilibri, a mig camí entre la megalòpoli solipsista i un país que giri l’esquena a Barcelona. Un triple joc d’articulació metropolitana, regional i nacional. Que les ciutats mitjanes es relliguin amb la capital per donar-li gruix, però que ho facin amb regions ben articulades al darrere que els donin capacitat de contrapès. Una capital connectada que disposi de l’energia humana de Catalunya sense desertitzar el país. Una xarxa de ciutats despertes que liderin regions vives. L’antítesi del país dormitori.
De la ciutat dels 15 minuts al país dels 60 minuts amb la regió dels 30 minuts com a tercer espai. Potencial i escala humana, tot en un. La gran ciutat i les ciutats mitjanes ben connectades entre elles i relligades amb les seves regions com a clau d’equilibri i vitalitat compartida. Política urbana, metropolitana i regional, tot alhora.
Sistemes i subsistemes. Una Catalunya Sud articulada i viva que es connecti amb Barcelona sense esdevenir perifèria.
Lo más leído
Lo último