Des de finals dels anys cinquanta fins a la crisi del petroli vam ser un país emergent. Gairebé dues dècades de creixement accelerat que van provocar canvis de gran profunditat. Al Camp de Tarragona són els anys del creixement del turisme i de la química; els de la construcció de l'AP-7; la gran arribada d'immigració del sud d'Espanya i l'urbanisme desordenat dels barris perifèrics.
El camí estava marcat, calia replicar de forma accelerada el que l'Europa rica havia fet dècades abans. Industrialitzar-se, dotar-se d'infraestructures modernes i anar construint una classe mitjana que permetés desenvolupar una economia de consum. Carreteres, llum, telèfon i fàbriques. El creixement era un objectiu total que no es discutia. Ni el medi ambient ni els possibles perjudicats per un projecte eren tinguts en compte, la dictadura permetia ofegar les crítiques i ignorar-les com si res. Érem xinesos.
El «desarrollismo» és la ideologia que guiava aquells anys. El creixement econòmic era un objectiu total perquè s'assumia que el progrés en seria la conseqüència directa. Calia créixer, construir i industrialitzar-se, perquè era un camí cap a la prosperitat europea. I va ser així, en bona part. Les classes mitjanes van portar la democràcia, es va entrar a la Unió Europea i tot aquell desenvolupament va madurar en benestar.
Avui el moment és un altre, ja no hi ha camí marcat. El gir de la globalització, la transició verda i la revolució digital han desorientat Europa. El futur és a l'aire. Necessitem repensar el turisme per guanyar valor afegit; la sostenibilitat obre interrogants a la petroquímica; les nuclears podrien tancar; anem endarrerits en renovables; l'envelliment amenaça el model social i la immigració és, alhora, una necessitat i un excés que ens supera. La nostra prosperitat està en risc. Tensions i dubtes a l’horitzó.
El «desarrollismo» fa temps que no ens serveix. Avui som prou rics per exigir que el creixement econòmic arribi sense conseqüències socials o ambientals no desitjades. Alhora, però, la nostra economia s'ha de renovar en pocs anys i calen inversions i projectes en renovables, digitalització, infraestructures, nova indústria i turisme de valor afegit. Volem i dolem, prou rics per dir que no, però amb el risc d'acabar pobres si només sabem dir que no.
Gairebé tots els grans projectes d'inversió i creixement anunciats a la regió han estat rebuts amb rebuig i crítica per una part de la política i l'opinió pública. Un espai minoritari, però sorollós i amb capacitat de bloqueig a Barcelona que ha fet impossible la inversió de Hard Rock. La fàbrica de bateries de la coreana Lotte, l'agroparc d'Ametller Origen i molts projectes d'energia solar i eòlica corren el mateix risc. Si la gigafactoria d'IA de Mora i la fàbrica de cotxes xinesos del port s'acaben confirmant, és probable que segueixin el mateix camí.
El progrés ideal és gradual, distribuït, amb valor afegit, 100% sostenible i de capital local. Tot això i una cosa més, orientat a la prosperitat dels que ja viuen a la regió i no a atreure nova immigració. Una suma de projectes petits i mitjans més que el fruit d'unes poques grans inversions. Economia arrelada amb mirada a llarg termini. Més Mondragón i menys Eurovegas. El progrés ideal és així, però el futur mai no es construeix en condicions ideals.
Entre el «desarrollismo» i la prosperitat, alinear objectius i criteris per evitar bloquejos. I una prioritat, que el futur de la regió es decideixi a la regió. Que ningú no ens torni a frenar.CEO de Statsud Studio i professor associat a EADA i a la URV
Lo más leído
Lo último