Enfortiment del Madrid Central. Qui porta la contrària, trenca la unitat

Uniformitat. Aprofiten la pandèmia per emprar un llenguatge bèl·licdel tot anacrònic que ens provoca esverament democràtic quans’hauria de recórrer a la ciènciaLa mirada

| Actualizado a 11 abril 2020 08:33
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Quan Davrilo Princip va posar fi a la vida de l’arxiduc a Sarajevo, ningú va calcular la durada i estralls de la Gran Guerra. Natural, passa en qualsevol crisi. Ara, enmig d’aquest daltabaix, només ensumem que la sotragada econòmica serà més que respectable i trigarem a tornar als paràmetres anteriors. Sobre com canviarem hàbits i costums, ni la més remota idea. Tampoc ho sap l’expert més entenimentat i acurat en pronòstics, si busqueu consol.

Per desgràcia, oblidarem de pressa les lliçons apreses. Com a exemple, el que recrimina Europa de manera velada sense que la vulguem escoltar. Massa alegria en temps que aconsellaven prudència, massa aeroports sense avions o trens sense passatgers en lloc d’invertir i preservar el més sagrat en un estat de benestar com cal. Mostra evident, la sanitat pública.

Vivim l’excés habitual de sectarisme, el tapar vergonyes i actuacions lamentables a força de fugir endavant, de practicar allò del sostenella y no enmendalla. Hauríem d’estar acostumats, però no. Els aduladors del centre neuràlgic, aquells que justifiquen qualsevol bajanada sempre que combregui amb els seus interessos, continuaran impedint que traguem l’aigua clara d’aquesta pandèmia i decidim obrar en conseqüència en la justa reclamació de responsabilitats. És la fi de certa manera d’entendre el món, potser sí, però no apostarem per una reflexió. Hi ha coses, i països, que mai no canvien.

Durant anys i panys, i d’això segur que no es parlarà gens, ens ha fascinat la voluntat gens dissimulada de convertir Madrid en un districte federal de magnituds colossals, gairebé a la mexicana. No sé quin avantatge hi troben a créixer de forma desmesurada, xuclant una exageració de recursos, tornant insostenible un centre de poder disposat a captar-ho tot amb voracitat irracional. Algunes veus ben tímides s’han lamentat de la progressiva buidor d’una Espanya ja profunda, afeblida per l’expansió d’aquest Madrid amb voluntat de menjar-s’ho tot. No els servirà de gaire. Madrid continuarà com una piconadora.

Sota el mantra de proclamar que aquest és un estat descentralitzat, malgrat les autonomies de fireta, persistiran fent la seva, exclusivament. Anys enrere, mentre vivíem allà, ens escandalitzava la tendència a confondre la ciutat amb Espanya, així, en concepte de broc gros. Creien, a tots nivells, que qualsevol cosa més enllà dels límits de Chamartín pràcticament ni existia, ni pagava la pena tenir-la en compte. El melic propi convertit en centre del món. En aquest trasbals, els ha costat déu i ajuda confinar la capital, dictar ràpidament mesures eficients, confiar en aquells que no viuen allà.

Tot aquell que no és ciutadà del quilòmetre zero desperta recel, com si ells fossin membres privilegiats d’una categoria superior atorgada per pròpia voluntat, sense altre mèrit ni condició. I qui porti la contrària, trenca la unitat en aquesta nova oportunitat d’organitzar l’enèsima campanya de propaganda a favor d’allò que consideren sagrat, intocable en la seva percepció, sigui la monarquia, l’exèrcit, les forces policials o la unitat d’Espanya entesa en el pitjor sentit d’uniformitat sense matisos ni diferències.

Un altre cop, aprofiten la pandèmia per emprar un llenguatge bèl·lic del tot anacrònic que ens provoca esverament democràtic quan havien de recórrer a la ciència, als experts arrambats en segona línia fins que no toca més remei que escoltar-los.

Tard o d’hora, arribarà l’endemà, però passarem de llarg, sense plantejar-nos el mal que causa aquesta miop visió d’estat, els estralls que genera aquest enfortiment del Madrid central, començament i final de tot, aquest ens complex, cada cop més enorme i més inintel·ligible, irrefutable.

D’aquests dies, ens quedem amb una frase lapidària, compendi de tot el que vivim: «No podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat és el problema». Sortint del malson, no ens deixaran ni l’anhel de canviar tot allò que cal després de les lliçons viscudes en la crisi del coronavirus. No els convé. De moment ja recapten la meitat de tot l’IVA espanyol.

Comentarios
Multimedia Diari