La diplomàcia catalana

En els usos de la diplomàcia, fer esperar és molt més que una descortesia. Fer esperar equival a manifestar que la trobada genera dubtes. En el cas de Colòmbia, però, fer esperar és una normalitat. Les agendes, a Colòmbia, són aproximatives.

Vaig tenir ocasió de comprovar-ho en dues missions de cooperació internacional entre els ajuntaments de Lleida i Lérida del Tolima. Els colombians tenen diverses maneres de mesurar la urgència d’un quefer. Si diuen «enseguida» és que no corre cap pressa. Si manifesten «ahora» pot ser que trigui bastant. Si diuen «ahorita» trigarà una mica menys. I si diuen «ya» és possible que arribem al cap del carrer.

Cal suposar que la delegació catalana, encapçalada pel president Aragonès, que ha visitat diversos països d’Amèrica Llatina ha tingut en compte aquestes circumstàncies. També hauran interpretat què vol dir que a la tauleta del tresillo de les reunions hi posin una bandereta d’Espanya el triple de gran que la senyera.

Igualment, hauran mesurat per què Aragonès i Serret van ser rebuts per Maria Jimena Duzán a peu dret en un passadís. És important que Catalunya tingui acció exterior, però no podem anar pel món entomant que ens atendran «enseguida».