El repte d'anar sumant població a Catalunya sense augmentar recursos

Dies enrere, la notícia va passar mig desapercebuda, com si el personal ni es molestés a valorar tal fotesa. Segons els experts en demografia, d’aquí a vuit anys, el 2035, la població de Catalunya arribarà als 8,5 milions de persones. Així, com si fos un dictat de la divina providència, com si els interessats en la matèria i subjectes passius no hi tinguessin absolutament res a fer. Fa quatre dies, com aquell que diu, una Generalitat presidida per Jordi Pujol feia una campanya plena de cofoisme i sentit de pertinença col·lectiva anunciant que érem sis milions. I tots catalans pel sol fet de viure i treballar al territori, afegia el dirigent. Si ens remuntem al 1950, resulta que n’érem tres milions. Després arribaria la segona onada de migració espanyola i ja saben per on han anat els trets des d’aleshores. Pel que sembla, ningú farà cap escarafall, ni es plantejarà de manera seriosa què significa aquest augment disparat de la ciutadania.

Per començar, ens hauríem de plantejar una colla de fets palpables, contrastats per la més nua i crua realitat del moment. Si la sanitat pública fa malabarismes per a mantenir-se com el gran pilar de l’estat del benestar que ha estat fins ara, imagineu quina tensió pot arribar a patir d’aquí res, quines llistes d’espera es poden generar i quines dents llargues procurarà als voltors que malden constantment per privatitzar la nostra salut i fer-nos pagar el gust i les ganes. Amb vuit milions i mig, la cura de la gent pot petar com un aglà, però, vaja, no ens molestéssim pas a preveure el previsible desgavell que comportarà.

Provoca sorpresa pensar que, l’any 1950, el país no passava dels tres milions

Girem la mirada cap a un altre sector prou matxucat com és l’educatiu. Amb el professorat prou desmoralitzat, no els hi vindrà d’aquí quan les aules s’omplin de nouvinguts que rebaixin el nivell general de l’ensenyament, que els mateixos mestres i els maleïts informes Pisa consideren prou baix. Però com diuen els pessimistes, tot pot anar raonablement a pitjor i les espatlles dels educadors patiran una altra prova de càrrega fins que aconsegueixin petar la seva resistència i les escoles es converteixin en simples aparcaments de mainada. Els nivells de cultura general de les generacions que han de prendre el relleu evidencien un baix nivell espantós, però es veu que el poder ens vol ben ignorants, vella aspiració dels manaires, i en aquesta ofensiva és possible que se’n surtin per sempre més.

Fins ara hem esquivat, imaginem, que el lector ens adjudiqui signes de racisme, classisme, xenofòbia o tot allò que no casi amb el fenomen del políticament correcte, doctrina que ens porta camí d’ensorrar-nos en la més trista misèria. Vistes tan galdoses prediccions i pronòstics de tempesta, no ens imaginem què pot passar amb la nostra eterna resiliència i voluntat de continuar identificant-nos com a catalans, malgrat que vivim en franca minoria a casa nostra. A un ritme extraordinari, els nostres aspirants a enterradors deuen fregar-se les mans de plaer. Cau l’idioma, cau la identitat, ens diuen de tot, vivim castigats per la nostra voluntat de persistir en la supervivència i ja no hi ha manera de distingir la catalana manera de viure la vida, d’entendre-la a través de la praxi del nostre tarannà col·lectiu, personalitat abans ben marcada en defectes i virtuts i avui diluïda per la globalització i certes polítiques soterrades que volen el que volen sense que calgui insistir. Ja fa segles que fan el mateix, però ara poden sortir-se amb la seva si no espavilem de valent en la defensa dels nostres drets.

Sanitat, Educació
i la identitat pròpia figuraran entre els sectors més en risc

Els catalans hem estat eternament tan il·lusos i bonistes que ens veiem capaços d’arranjar tots els mals d’aquest món quan la realitat demostra que no tenim gaire a fer, ni cap veu en el concert internacional perquè ni tan sols tenim un estat darrere. Com deia Companys, només ens tenim a nosaltres i el 2035, perdrem el partit per golejada davant d’aquells que vindran a residir sense saber un borrall sobre qui som i com entenem el món. No els hi farà cap falta, no tenim cap utilitat diferencial.