«Encara que aconsegueixis ocultar els records, o enterrar-los molt fondo, no pots esborrar mai la història. La història no es pot esborrar ni alterar. Perquè significaria matar-te a tu mateix». Aquesta cita de l’escriptor japonès, etern candidat al Nobel, Haruki Murakami, va molt bé per parlar d’una publicació recent que ha vist la llum a Tarragona, el número zero de Ferranzine, una publicació impulsada per Carlos Izquierdo i Maria Isabel Calle i editada pel segell tarragoní Silva Editorial que dirigeix Manuel Rivera en homenatge al periodista i escriptor Ferran Gerhard i Oliva, que va morir de manera prematura ara fa cinc anys.
El Ferran era un periodista hàbil, mordaç, compromès i descregut, amb un punt nihilista
El Ferran era un periodista hàbil, mordaç, compromès i descregut, amb un punt nihilista i trencador que hi era, que existia, però que no arribava mai a ser pertorbador i que quedava sempre matisat per dues qualitats fonamentals, la ironia i la intel·ligència. Nascut a Valls l’any 1953, es va traslladar a Tarragona en plena adolescència i això el va marcar. De fet es va convertir en un tarragoní més que coneixia i divulgava en cercles reduïts els petits o grans secrets de la ciutat i que, pas a pas, sense presses, vivint abans d’escriure, va consolidar una veu poderosa i molt, molt particular que es va estrenar l’any 1983 amb Electrofenia, una mena d’explosió iniciàtica i pertorbadora que tindria continuïtat més endavant amb Blade Runner Blues, La patacada de King Kong, KS77,Tinku, Un bar de contes i amb la primera novel·la, Gatos rumberos (Silva, 2013) que des d’aleshores es convertiria en la seva editorial de referència. Van seguir Ladridos de plata: bitacorismos I (Silva, 2014), Relámpagos de hojalata: bitacorismos II (Silva 2015), Tarraguiguismos: pensamientos, derribos y otras demoliciones (Silva, 2016), Cicutagrafías: almanaque de añagazas (Silva, 2017), El pozo sin fondo de la noche (Silva, 2018), La semilla de la noche: crónicas felinas (Silva, 2019), Water closet project (Silva, 2019) i El aullido del Olvido (Silva, 2020), una obra intensa, potent, personalíssima i singular com ell mateix.
Ara, per allò que dèiem de la memòria, de l’amistat i de les ganes de no deixar que el temps arrossegui sense pietat l’essència de la gent que hem estimat, Carlos Izquierdo i Maria Isabel Calle van engegar la sempre complicada i complexa màquina de la nostàlgia i, agafant l’essència d’un projecte que compartien amb el Ferran, crear una revista cultural a Tarragona amb l’esperit rebel dels antics fanzines dels vuitanta, van començar a demanar col·laboracions a la gent més propera al periodista. El petit nucli inicial es va anar multiplicant com una demostració sòlida de l’estima que despertava i que encara desperta el Ferran entre la gent que l’havia conegut i es van acabar convertint en una quarantena de col·laboracions que donen forma al Ferranzine, una publicació que manté una estètica francament refrescant de fanzine i que es converteix en una exploració científica, anímica, visceral i sentimental al voltant de la figura i l’obra de Ferran Gerhard.
Un personatge que va marxar massa aviat, deixant la ciutat i els seus habitants orfes
Jo, personalment, reusenc de pro, el vaig conèixer compartint dies i nits a Ràdio Popular de Reus i va ser ell qui em va descobrir, entre d’altres indrets de la capital i les rodalies, el Boada o el Moto Club, un dels seus antres de referència i punt de partida de moltes rutes reals i de ficció pels seus universos àcids i feridors. El llibre-homenatge que acaba de veure la llum és justícia poètica, com també ho és que l’ajuntament el faci arribar a biblioteques i a centres cívics, una fórmula discreta però eficaç de crear memòria, de recordar que al carrer Méndez Núñez, 5 on els que sentin curiositat sabran per la placa que s’hi ha col·locat, que hi va viure uns quants anys Ferran Gerhard, un personatge que va marxar massa aviat, deixant la ciutat i els seus habitants orfes d’una ploma i d’un pensament que trencaven normes, que buscaven la veritat, la justícia social i que no entenien ni de lligams, ni de normes ni de censures, encara que fossin les pròpies i, qui sap, potser la millor manera de tenir-lo sempre present serien dues frases, la que ell li va dedicar al seu avi, «la utopia té ales» i la que també va dir Murakami, «de vegades no hi ha res tan important com els records».
Lo más leído
Lo último