'El Suplement' de l'Escapa. Litúrgia sonora del cap de setmana

Sense dubte, una ràdio. Sí, a la famosa illa deserta de la pregunta típica torracollons de «què t’enduries a una illa deserta», jo m’hi enduria una ràdio. O una tauleta, o un mòbil amb Spotify i l’aplicació de Catalunya Ràdio, ja m’entens. Al cap i a la fi, alguna cosa que em permetés pal·liar la solitud de l’illa en qüestió fent allò que he fet sempre al llarg de tots aquests anys que ja fa que vaig pel món: tenir una orella enganxada a la ràdio. Tot el dia encesa, amunt i avall. La tinc tan incorporada a la meva vida que fins i tot l’escolto el dia més pervers i temut a banda i banda de les ones: el dia dels EGM. El dia de les notes.

Probablement li guardo rancor a aquest dia pel trauma que arrossego de quan em tocava viure’l des del punt de vista de l’examinat. Suposo que per aquell punt de perversió que sempre he cregut que comporta el fet de puntuar quantitativament una feina que, per sobre de tot, s’ha de valorar qualitativament i per la funció que fa en cada espai i moment determinat.

‘El Suplement’ de l’Escapa

Em va sobtar sentir la seva veu ahir, un dimecres, com si fos un dissabte o un diumenge qualsevol. Passaven pocs minuts de les vuit del matí quan va irrompre a l’antena de Catalunya Ràdio el Roger Escapa: «estic desbordat; ho he de pair encara una mica». La tercera onada de l’EGM, que s’acabava de fer pública, havia propulsat El Suplement, el seu programa, fins als 547.000 oients els dissabtes —convertint-lo en el programa matinal líder d’audiència aquell dia— i 431.000 els diumenges. Una crescuda de 186.000 i 108.000 oients respectivament i una empenta clau pels 644.000 seguidors que aglutina la ràdio pública i nacional de Catalunya. Qualitat i quantitat aquesta vegada han anat de bracet.

Vaig haver d’aturar un moment la rutina matinal per sentir-lo bé. Conec el Roger des de fa molts anys. Concretament des del dia que va entrar a la redacció per incorporar-se a l’equip d’El Matí de Catalunya Ràdio. Poc després —massa poc, pel meu gust— va tornar a creuar la porta, aquesta vegada en direcció contrària, per entomar un repte que llavors semblava majúscul: agafar les regnes d’El Suplement, la cadira que deixava lliure el Ricard Ustrell només quatre dies mal comptats després de rebentar el sostre d’audiència del programa i de l’emissora.

El Roger tenia llavors 30 anys. Una proposta valenta i una aposta arriscada que requerien confiança, paciència, mirada llarga i feina de formigueta, que són coses que a la ràdio —com al futbol, com als castells o com a la vida— es diuen molt però que es fan poc. Ara, vuit anys després, i amb la solemnitat que ens regalen les dades per poder justificar que tot plegat no sigui tan sols una dèria personal, crec que estem en disposició de dir que el Roger és un dels actius de present i de futur més potents que té la ràdio en català.

Esperit de cap de setmana

És l’emblema del seu Suplement. He de confessar que, en el seu moment, com a eslògan em va semblar justet. Però ara, passat un temps, li he de reconèixer la virtut: és prou ambigu i difús perquè cadascú se’l pugui fer una mica a mida. I aquesta és, probablement, una de les claus de l’èxit de l’Escapa: ser-hi sense envair. Saber trobar sempre l’equilibri, el punt just d’intersecció entre on ha d’arribar ell i on ha d’entrar a jugar l’altre. Ja sigui l’oient, el company, el convidat o l’entrevistat.

Ho pot fer perquè és prou intel·ligent per saber-se virtuts i mancances. Prou modest per diagnosticar-les i buscar suports, ajudes i puntals per compensar-les. Prou generós per entendre la ràdio com un joc d’equip, on tan important és conduir bé la pilota com saber passar-la quan toca. I prou madur per conformar-se feliç donant assistències en lloc de marcar ell tots els gols. És la seva manera de fer ràdio i és la seva manera de ser. I el resultat és allò tan buscat, el tresor més ben guardat d’aquells que un dia ens hem dedicat a l’ofici: la personalitat. Una identitat pròpia i reconeixible que ha aconseguit traslladar al seu programa i, de retruc, crear una litúrgia que ja és una part indestriable de la banda sonora del nostre cap de setmana. Cadascú al seu i a la seva manera, però, al cap i a la fi, allò realment important és que «la gent sap que hi som», com deia ahir a la ràdio. Tan senzill i a la vegada tan difícil com això.