Pecats capitals. L'Home performatiu és més viu

Sense dubte, el pecat capital més fascinant de tots és la luxúria. És un impuls tan comú i comprensible que el luxuriós hauria de ser exonerat de qualsevol responsabilitat pecaminosa, sempre i quan el desig no comporti la coerció de les llibertats d’algú altre.

Per sort per a la supervivència de l’espècie, l’atracció sexual és inherent a l’ésser humà i és més vella que l’anar a peu. És tan fort el seu poder que no només ha aconseguit descordar botons impossibles, sinó que també ha mogut més muntanyes que la fe i ha conquerit més territoris que l’espasa.

A alguns ens fan fàstic els imitadors de Torrente, encara que ocupin alts càrrecs a la Moncloa

En l’amor i en la guerra tot s’hi val. Per això, si la fam aguditza l’enginy, l’apetit sexual esmola la destresa. I aquí és on entra en acció un recent fenomen social: l’home performatiu. Aquest terme fa referència a un home que projecta una imatge de persona progressista i sensible amb una estètica friendly —beu te matxa, porta un clauer Labatu i va a tot arreu amb un llibre a la mà malgrat que du penjada una tote bag on cabrien cinc toms de l’enciclopèdia Larousse—. Aquest individu no actua per convicció, sinó que es disfressa per cridar l’atenció de dones feministes que baixen la guàrdia davant els indicis d’una aparent masculinitat moderna.

Això demostra que l’evolució és lenta, però segura. Fa trenta anys, els joves heterosexuals envejàvem els gais perquè es relacionaven amb les xiques amb una intimitat que nosaltres no podíem ni somiar. Al suposar-los homes de sucre, sexualment parlant, les dones compartien secrets amb ells, s’abraçaven, es besaven, es canviaven junts i inclús podien dormir al mateix llit sense que la possessió d’un penis fos considerada per si sola una amenaça a la integritat de la companya de llençols. L’eficàcia de la transmissió genètica ha permès heretar i millorar aquella estratègia d’aproximació a l’objectiu que estava davant dels nostres propis ulls, però que érem incapaços de veure-la perquè el nostre rec sanguini no estava acumulat precisament al cervell.

Ara, almenys en públic, ser un mascle clàssic sembla que no cotitza

Un ADN enriquit amb el pòsit de diverses generacions d’homes exercitant l’aptitud picaresca orientada al noble art de la seducció ha possibilitat la creació d’aquests personatges performatius, uns penques que es mostren delicats per poder tenir relacions íntimes —i el que sorgeixi— amb dones cada cop més empoderades que desconfien dels mascles ibèrics.

Desconec com funciona actualment el mercat de la carn, però, abans, els paios sensibles i amb interessos més humanistes que esportius eren els qui —com els homosexuals— es feien amics de les dones. Xerraven amb elles, reien plegats, anaven junts al cinema o a un concert, però s’acomiadaven amb dos petons i cadascú a casa seva. En canvi, els fatxendes musculats i bandarres que no s’emocionaven veient Love story i que s’haguessin pixat de riure si algú els hagués dit que és més saludable pixar asseguts eren els qui s’emportaven la gata a l’aigua; sobretot la gateta més bonica, fruit d’una curiosa reacció química que provoca la fusió de la bella amb el bèstia.

En canvi, ara, almenys en públic, ser un mascle clàssic sembla que no cotitza. Al contrari, se’l tracta com un anticrist de l’heteropatriarcat a qui cal exorcitzar a base de cursos de nova masculinitat on es pressuposa que la presumpció d’innocència queda del tot descartada pel simple fet d’haver nascut baró.

Si un desig poc dissimulat de posseir sexualment una dona de manera consentida es pot considerar masclisme, llavors som molts els pecadors. Una altra cosa és l’abús de poder, el menyspreu o la discriminació vers a les dones, que cal erradicar evitant actuar com a còmplices actius o passius dels qui es creuen superiors, però també prenent mesures més contundents que elaborar un informe sobre l’ús despectiu de l’expressió «Charo».

La malaurada proliferació de casos de violència de gènere podria explicar el clima d’hipersensibilitat que condueix a interpretar l’afalagament a una dona com un acte d’assetjament, però no tots els homes som agressors en potència. I a alguns ens fan fàstic els imitadors de Torrente, encara que ocupin alts càrrecs a la Moncloa.