Cine contra la violència. Oscars de denuncia de la guerra i la tortura

L’Oscar a la millor pel·lícula estrangera se l’han disputat una denuncia contra la crueltat de la guerra, Res de nou a l’Oest/Sin novedad en el frente, i una denuncia contra la terrible misèria de la tortura, Argentina, 1985. Finalment, ha guanyat el film alemany, però l’argentí el mereixia igualment i està batent tots els rècords de taquilla.

Res de nou a l’Oest, un tros de novel·la d’Erich Maria Remarque, és als annals de la literatura de denuncia dels estralls de la guerra, una crítica que avui cal més que mai! La poso al costat de Guerra i pau, de Lev Tolstoi, d’Incerta glòria, de Joan Sales, i de Vida i destí, de Vasili Grossman.

El cinema bèl·lic és una cosa, amb registres espectaculars, però el cine de denúncia de la guerra, n’és una altra. No em puc estar de citar com a exemple del primer El día más largo, de direcció coral; com a pont entre tots dos, el soldat Ryan de Spielberg; i com a grans peces recents de la mirada crítica i alliçonadora, el Dunkerque de Nolan i el 1917 de Mendes.

La denuncia de la tortura també ha arribat al cinema, i Argentina 85, de Santiago Mitre, és una obra mestra, amb un Ricardo Darín extraordinari –representar l’austeritat vol moltes taules– en el paper del fiscal Julio César Strassera, que va enviar a la garjola cinc membres de la Junta Militar, començant pel general Videla i l’almirall Massera.

El conflicte basc, amb un dolorós cens de 4.009 cassos de tortura documentats per les fonts fiables del Govern Basc i la Universitat del País Basc, va ser tractat en la ficció per Lasa y Zabala, de Pablo Malo, una història també de tribunals que va acabar amb la condemna del General Galindo a setanta anys per segrest i assassinat, dels quals només en va complir amb prou feines quatre a la presó.

Ahir, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre el documental de Jon Mikel Fernández Elorz Bi arnas, amb el fil conductor del relat de tortura que Iratxe Sorzabal explica a la seva mare En vam parlar a Els Matins de TV3.

He conegut aquesta història negra que no és cap llegenda per la meva corresponsalia de trenta anys al País Basc. És una taca de sang de la democràcia espanyola que s’ha intentat tapar, com els Estats Units van intentar tapar els excessos de la CIA després dels atemptats de les Torres Bessones: una altra pel·lícula ho narra amb precisió esfereïdora, The report, de Scott Z. Burns, que poden veure a Amazon. A aquells mètodes terribles de vexació corporal i anímica els anomenaven eufemísticament «tècniques d’interrogatori millorades».

Les persones que han passat per aquest tràngols tenen molta prevenció de parlar-ne, cal trobar el clima i el registre, i Fernández Elorz el troba, sense estridències, amb un tempo lent que podria ser comptat pel metrònom d’Ingmar Bergman. Rumio sovint sobre les persones torturades que he conegut i dels testimonis que he escrit, i que van començar pels veritables herois de la resistència antifranquista que vaig tractar amb afecte, com Gregorio López Raimundo, Miguel Núñez i Jordi Carbonell.

El seu sacrifici, que va contribuir de quina manera no només a la democràcia sinó també a la reconciliació, per l’amnistia que van promoure per als seus botxins, mereix que l’edifici de la prefectura de la Via Laietana sigui declarat un espai de memòria, com ho va ser l’Escuela Mecánica de la Armada (ESMA) argentina.

Cada mes, la Comissió de la Dignitat convoca una manifestació allà al davant, Via Laietana 43, amb testimonis de torturats. Des que, el juliol de 2005, vam impulsar la primera iniciativa legislativa en Joan Tardà, diputat a Corts, l’advocat i membre de la Comissió de la Dignitat Pep Cruanyes, i jo mateix, com a primer estudiós de la Brigada Social, s’han succeït diverses iniciatives, però sense èxit.

Per què aquí no es pot recuperar per a la ciutadania un edifici de la policia, quan a Madrid la Dirección General de Seguridad, que venia a ser el mateix, resulta que és la seu del govern autònom? Ho seguirem intentant i arribarà un dia que la justícia caurà pel seu propi pes.

El fiscal Strassera va conèixer tot allò nostre de primera mà perquè jo li vaig explicar i mostrar in situ. Era el mes de febrer de 1986, en queda constància en una entrevista al diari Avui. Veient en Darín fent el seu paper, que clava fins i tot la manera que tenia de portar i agafar l’abric, faig el meu petit homenatge al cine quaranta-vuit hores després de la gran pel·lícula dels Oscar.