Aquesta setmana he estat al Monestir de Montserrat per qüestions de feina i per demanar la pluja que tanta falta fa al país. Hom pot pensar supersticiós, ridícul o fins i tot anacrònic aquest gest, però jo tenia entès que la democràcia es basava en el respecte envers tots els parers encara que, a l’hora de la veritat, hi ha maneres de pensar que estan més ben vistes que d’altres.
Situat en una muntanya de naturalesa espectacular, el massís de Montserrat ha estat considerat, des de temps immemorials, un lloc sagrat d’una força estètica i espiritual que costa definir.
Fins i tot alguns companys meus de feina que tenen allò que en diríem ‘espiritualitat’ de sabatot, en baixar de la muntanya deien: «... No sé què és, però aquest lloc té alguna cosa especial que no sé explicar...».
Però, malgrat aquest no sé què, Montserrat i el seu monestir ha hagut de viure tot un seguit de vicissituds històriques, algunes de les quals ens les hauríem pogut estalviar si l’ésser humà, tant abans com ara, realment tingués dos dits de seny.
Un moment tristament cèlebre fou el saqueig, crema i destrucció de tot el complex del monestir pels exèrcits napoleònics el 25 de juliol del 1811, durant l’anomenada guerra del francès.
En dos mesos i mig van fer cau i net. No només van vessar sang d’innocents i de malalts, sinó que van cremar i mig enrunar, l’església, el monestir, l’escolania, l’hostatgeria, altars, estàtues, retaules, pintures i quantitats ingents de llibres i pergamins amb tota la pèrdua incalculable per a la nostra cultura que va significar aquella tragèdia.
Evidentment, la historiografia ortodoxa sempre ha venut aquells fets com la dolenteria del gavatx opressor, amb un exèrcit ple de menjacapellans, tot afegint l’odi envers tot allò que era ‘espanyol’ (perquè precisament aquí comença el nacionalisme espanyol del qual tants rèdits n’ha tret Castella i on quasi mai no es parla del fet català de Montserrat ja en temps del rei Pere el Cerimoniós o Joan I).
Allò que no expliquen gairebé mai els historiadors és que el 12 de gener del 1809, els francesos ja van ser a Montserrat. Hi van fer una inspecció, puix tenien la sospita que havia esdevingut un dipòsit d’armes.
Tan aviat es va saber que una columna de 800 soldats enfilava cap al Monestir, a cuitacorrents la imatge i altres objectes de valor es van amagar. Monjos i escolans van escapar-se de la manera que van poder espantats més per la mala fama que no pas per una realitat, aleshores, relativament infundada.
Tot i que grups de sometents del Bruc, de Collbató i d’Esparreguera ja hi anaven amb ganes de brega, el cert és que, els de Napoleó, en veure que en cada racó de les dependències monacals no hi havia ni una arma, van tocar el dos i, tret d’una mica de menjar i sis animals, no van tocar res.
Què va passar entre l’anada pacífica del 1809 i el desastre del 1811? Doncs, bàsicament, la intervenció dels cretins habituals. La recentment formada Junta Superior de Catalunya (una mena de govern autònom que va durar de Nadal a Sant Esteve, ja que la primera cosa que van fer les Corts de Cadis és suprimir-la), al capdavant de la qual hi havia Joaquín de Ibáñez-Cuevas y de Valonga, baró d’Eroles, un cap-de-trons ple de fum que no entenia un borrall d’estratègia militar, contra tota recomanació dels entesos, va decidir convertir el Monestir en ‘Plaza de armas’. Tot just allò que temien els francesos.
I evidentment, quan aquests darrers ho van saber, només en podia arribar la catàstrofe. Són molts, com el comte d’Ezpeleta, que deien que era millor deixar estar Montserrat. Però els que tenen aires de grandesa solen acabar fent desgràcies molt pitjors de les que, en teoria, volen evitar.
Convertir Montserrat en un castell fortificat va ser l’excusa perfecta per la malesa posterior de les tropes napoleòniques, independentment del seu presumpte anticatolicisme.
És curiós com s’obliden o mal expliquen aquestes lliçons històriques. Tant en la vida personal quotidiana com en la pública, sovint no s’entén que la millor estratègia és veure que NO cal fer.
