El canvi d’entrenador al Nàstic no garanteix res

Han passat uns quants dies des del cessament de Raül Agné i l’adeu del tècnic de Mequinensa encara genera mala consciència, vet aquí una contradicció catedralícia. Tot el camí remugant, com ja comença a ser tradició local, negant-li el pa i la sal sota l’acusació de ser resultadista i quan els marcadors s’encar-reguen d’abaixar la guillotina, ens adonem que l’home comptava amb un suport afectiu que no va aparèixer en cap moment del recorregut.

Per ampliar la sensació de culpabilitat, de carregar el neuler sempre sobre les costelles de l’entrenador, el nostre home va protagonitzar en el comiat una modèlica roda de premsa formulada sense un mínim retret, carregada d’agraïments i demostrant que s’havia implicat en el club i la ciutat fins a trobar-se en un hàbitat natural al qual només van fallar els resultats i l’excessiva exigència. Vaja, que ha caigut un dels nostres.

El mateix interessat reconeixia que el Nàstic mereixia estar entre Primera i Segona, però al final, creure’s aquesta pressió significarà una càrrega afegida insuportable per a qualsevol mortal que s’assegui a la banqueta grana, convertida en examen permanent d’exigència il·limitada.

No hi ha manera de trobar la recepta màgica que permeti acabar amb el malson de la Primera RFEF i torni a enlairar un club amenaçat de nou pel dèficit que genera la ruïnosa categoria creada per un president de la federació incapaç de generar els recursos que la facin sostenible.

De Rubiales ja sabem de quin peu calça, n’hi ha prou amb l’últim exemple de supina incompetència, perpetrat en la cerimònia de lliurament de medalles del diumenge passat, quan les futbolistes del Barça van recollir el premi com si fossin al supermercat, self service i avall per deixar ben clar que aquesta colla de masclistes mai no pairan la igualtat de gènere en un esport que consideren de la seva propietat.

D’aquestes lamentables mans depèn l’esdevenidor del Nàstic, per si algú vol afegir major inquietud al panorama. No dubtin que Rubiales afavorirà qui més l’interessi quan toqui decidir l’ascens de categoria, passant-se pel folre de l’arbitrarietat el mínim decòrum que precisa l’exercici del seu càrrec. En fi, ja hauríem d’estar més que acostumats a tanta ignomínia, llàstima que només afegeixi incertesa i boira al diagnòstic de correcció.

Sap greu que marxi Agné perquè aquest és un món d’incerteses, que no pot fer una auditoria completa de la situació i arribar a conclusions professionals per aplicar, com passaria en tants sectors i empreses.

La tria del seu substitut, Iñaki Alonso, va arribar envoltada dels dubtes lògics. Al cap i a la fi, ningú pot garantir res en aquest món tan volàtil. En nom de la plantilla, Joan Oriol va expressar en l’adeu a l’antecessor que els futbolistes es trobaven a gust, segurament atrapats per una percepció que tampoc no ajuda a la calma ambiental.

Aquest Nàstic té equip suficient per intentar l’ascens a Segona, tot i que, tornem-hi, la teoria no garanteix res. No cal veure una contradicció entre el suport dels futbolistes al seu exentrenador i la realitat del cessament.

Simplement, així funciona l’invent i quan no saps ben bé què et passa, el recurs trillat consisteix a canviar de responsable, malgrat que sàpigues que no assegura absolutament res.

Potser exagerem la importància de l’entrenador en tot el muntatge. Esperes triar un responsable que faci miracles i aconsegueixi multiplicar la suma de les parts, el talent i vàlua dels futbolistes a la plantilla amb receptes impossibles que garanteixin l’èxit.

Seria injust arribar a conclusions quan Iñaki Alonso porta només un partit i quatre sessions d’entrenament, però l’home, ben segur, ja és conscient del pa que es dona en aquest club només aterrar.

Tampoc no serà el seu un camí de roses i la primera sensació, un trist empat que allunya encara més l’equip de l’objectiu, ni acompanya ni genera la il·lusió que el relleu a la banqueta hauria de propiciar.

Si algú sap on rau la solució a l’atzucac actual del nostre Nàstic, ja triga a donar-la. Només certifiquem que, segurament, no existeix.