Paisatge basc després de la pau. Crònica de tres dies a Euskadi i una reflexió catalana

El 15 de maig de 2001, el periodista Gorka Landaburu obria un sobre que havia de ser d’una revista. Era un paquet carregat amb Tytadine que va explotar, li va mutilar les mans i li va destrossar un ull.

Ha viscut amb aquelles seqüeles i amb deu anys d’escortes que li impedien, per exemple, anar de pintxos per la Parte Vieja de Donostia, un veritable ‘ghetto’ abertzale segons les seves paraules.

El proppassat dijous 5 d’octubre de 2023, no només s’hi va passejar sinó que va fer una explicació de la seva situació i de les seves opinions polítiques a un grup de catalans noliejats per la revista Sàpiens i l’agència Tarannà Viatges amb Sentit, al costat del bar on ETA va assassinar el regidor del PP Gregorio Ordóñez i reblava el salt qualitatiu de «matar botxins» de la dictadura a matar càrrecs electes de la democràcia.

Un dia abans, la mateixa expedició va assistir a la presentació del còmic sobre del Procés de Burgos (1970) traduït al català, d’Adur Larrea i Mikel Antza, a la llibreria Kaxilda de Donostia. L’acte es va desenvolupar en èuscar i català, amb intèrpret, i vaig pensar en els celebèrrims pinganillos del Congrés i la bellesa de les llengües, amb les seves eufonies i significats segons el context.

Sí, també del castellà en què després vam compartir un sopar amb els dos autors: Larrea, fill d’un il·lustre acadèmic euskaldun que va estar a les portes de la mort per un metrallament policial del franquisme, i Antza, un dels portaveus d’ETA que van negociar amb el Govern espanyol i encarar el final de la violència.

Larrea pare va dirigir la tesi doctoral d’Ángel Rekalde, que va defensar a la UPV després de llicenciar-se en periodisme, sociologia i ciències polítiques estudiades en vint anys de presó.

La llarga pena, molta en règim d’aïllament, també li va donar per a una desena de llibres, un d’ells un monument literari que va per la cinquena edició: Dorregarai. La casa torre, una novel·la sobre el que ells consideren la resistència basca sense sortir de la mateixa família des de les guerres carlistes. Actualment dirigeix l’associació cultural Nabarralde de promoció de la cultura, la història i la llengua, que s’emmiralla en Òmnium.

El doctor Rekalde ens va explicar Nabarralde, i hores després Juan Mari Ollora relatava el procés de pau que ell va iniciar estudiant amb interlocutors de primera mà al Quebec i a Irlanda.

Va ser al Parlament de Vitoria-Gasteiz, amb l’emoció de tornar a seure al que havia estat el seu escó de diputat del PNB durant una dècada. La presidenta de la cambra, Bakartxo Tejeria, va rebre el grup català a la sala noble, amb una gran senyera i les fotografies que retrataven l’amistat entre el lehendakari Agirre i el president Companys. Allà mateix, davant la primera edició de El Oasis. Viaje al país de los fueros, de Joan Mañé i Flaquer, vaig glossar el basquisme del periodista torrenc de qui commemorem el bicentenari.

Mossèn Gaspar Martínez, que havia estat secretari general del bisbat de Bilbao i n’és actual director de Patrimoni i degà de la Facultat de Teologia de Vitoria-Gasteiz, des del mirador d’Artxanda, va fer una panoràmica cultural de la panoràmica real que veiem i encabat va glossar la basílica de l’Amatxu de Begoña in situ, om vam saludar el bisbe Joseba Segura, que va ser un dels mediadors del procés de pau i de les converses entre ETA i el govern de José María Aznar, que va liderar el bisbe Juan María Uriarte; les converses en què va participar Antza. Vaig poder tocar-hi el magnífic orgue Cavaillé-Coll... I a Begoña va sonar el Virolai, perquè la Mare de Déu és la mateixa, tot i que les marededeus canviïn.

Gorka Landaburu –vaig en Da Capo, mode musical ja que hi soc– ha fet i fa molt per la pau. Ha estat valent de trobar-se amb víctimes del GAL i amb victimaris, antics etarres que fins i tot es troba passejant pel seu poble, Zarautz, i un de molt significat que li demana fer un cafè, i el fa. A partir d’una immensa generositat mira cap endavant i treballa per la reconciliació. La lliçó d’un home íntegre i el missatge que, més de déu anys després que ETA deixés les armes, advoca perquè les víctimes no siguin manipulades políticament per dretes i extremes dretes i el terrorisme no es banalitzi ni s’exporti per criminalitzar les protestes i dissidències civils de Catalunya.

Inoblidable el dia musical en què vaig acompanyar al piano el cant d’acollida i salutació basc Agur Jaunak a dos cantants excepcionals, ell, Gorka Landaburu, víctima d’ETA, i Martxelo Otamendi, torturat per la guàrdia civil en una causa de la que resultaria absolt i l’Estat condemnat al Tribunal Europeu de Drets Humans per no investigar-les. Érem tres periodistes fent música, però els asseguro que sonava bé. Escenes del paisatge basc després de la pau.