En un món saturat de paraules, missatges i relats, el bé més escàs i preuat és —no irònicament— l’atenció. El Fòrum Econòmic Mundial de Davos és, cada any, un dels millors escenaris per verificar aquesta paradoxa: milers de discursos, declaracions i informes circulen en paral·lel, però pocs es recorden. Fa cinc o sis anys, l’historiador i periodista neerlandès Rutger Bregman es va fer famós i viral amb el seu taxes, taxes, taxes amb què criticava l’èmfasi dels rics i poderosos en la filantropia, el seu menyspreu pels impostos i l’afició per l’evasió fiscal. Aquest any, també hi ha hagut sort. El discurs del primer ministre canadenc Mark Carney ha destacat, no només pel seu contingut, sinó per la manera com està concebut per ser escoltat i recordat. Carney no competia per cridar més sinó per merèixer l’atenció. El seu discurs comença amb una idea clara i potent sobre l’estat del món: «Som enmig d’una ruptura, no d’una transició». Aquesta frase, simple i contundent, vertebra tot el discurs i obliga l’oient a seguir-ne el fil. Acaba així: «El vell ordre no tornarà. No hauríem de lamentar-ho. La nostàlgia no és una estratègia. Però, a partir de la fractura, podem construir alguna cosa millor, més forta i més justa. [...] Els poderosos tenen el seu poder. Però nosaltres també tenim alguna cosa: la capacitat de deixar de fingir, d’anomenar la realitat, de construir la nostra força a casa i d’actuar junts». Carney parla de la veritat i parla de nosaltres. Això no és màrqueting polític, és reconèixer que la comunicació és un acte social: una invitació a compartir un marc comú de comprensió. En una època dominada per missatges breus i passions polaritzades, la lliçó és clara: parlar per ser escoltat exigeix disciplina, respecte per l’audiència i l’ambició de construir sentit compartit. Dir allò que és necessari i fer-ho de manera que l’altre pugui escoltar, entendre i, potser, fins i tot sumar-se a la proposta.
Lo más leído
