Vagi per endavant, com el lector podrà comprovar, que estic allunyat dels arguments populistes dels que diuen que no hem d’acceptar immigrants, i d’aquells que, amb una dosi semblant de populisme demagògic, postulen que hem d’acollir tothom.
1. Catalunya ha estat al llarg de la història un país que ha acollit immigració, però sempre amb un volum assumible, que ha permès, no sense dificultats, la seva plena integració cultural i social, així com la seva prosperitat i també la de les noves generacions. Aquest ha estat l’èxit, i ho ha de ser en un futur. Ara bé, si generem un volum excessiu d’immigració i no garantim la seva integració, el problema social que es provoca és greu. Tots sabem, malgrat que de vegades no ens resulta fàcil d’acceptar-ho, que al nostre habitatge familiar, a la nostra comunitat de veïns, al nostre barri, als nostres pobles o ciutats, i al nostre país, dissortadament no hi cap tothom.
2. La nostra societat ha decidit, no sé si de forma conscient o inconscient, tenir una taxa de natalitat molt baixa, cosa que provoca que, per garantir la mínima taxa de reposició de la població, es requereixi incorporar persones originàries d’altres països i societats.
3. Si a més li afegim que disposem d’un model producció que requereix molta mà d’obra poc qualificada i amb una productivitat baixa, la demanda d’immigració de la nostra economia és desmesurada. El model productiu i les empreses que basin el seu creixement i supervivència en l’increment treballadors poc qualificats no tenen futur. Poden enlairar-se a curt termini, però fracassaran i desapareixeran a mig termini.
4. El bonisme, de vegades benintencionat, que hem d’acollir a tothom, sobretot quan tenim aquestes persones als nostres carrers i places encara que sigui de forma il·legal, pot tranquil·litzar moltes consciències a títol personal, però en l’àmbit col·lectiu no n’hi ha prou. Hem de ser honestos personalment i col·lectiva: no es tracta només de què tinguin papers, o una ocupació, de vegades molt precària. Cal que disposin del mateix entorn vital que la societat que els acull.
5. A les persones nouvingudes cal garantir-los una prosperitat semblant a la que volem per nosaltres mateixos. Els hospitals, les escoles, els serveis socials, els habitatges, les carreteres, els serveis ferroviaris, el transport públic, els jutjats, la policia, les instal·lacions esportives, culturals i d’oci, necessàries no són les mateixes per sis milions de persones, que per vuit, i molt menys per deu, com de forma una mica frívola plantegen certs àmbits polítics i l’actual govern de la Generalitat. En un país amb un important dèficit d’infraestructures de comunicació, residencials, i socials, i que conviu amb un greu dèficit fiscal, plantejar un creixement d’aquest mena sense resoldre aquestes necessitats i com finançar-les, és un risc molt elevat.
6. Les regularitzacions massives cícliques, que han fet diferents governs, de les persones que han accedit irregularment al país, no són solució ni bona política. En primer lloc, perquè és evident que generen un efecte crida a la immigració il·legal, que s’incentiva. En segon lloc, perquè es premia a les persones que no respecten la legislació per sobre dels que si ho fan i que, en molts casos, romanen als seus països en condicions vitals molt difícils, esperant l’oportunitat legal d’immigrar, que no arriba perquè es prioritza solucionar el problema dels que ho ha fet il·legalment. És evident que hem de resoldre la situació d’aquella gent que està convivint amb nosaltres, sense documentació i moltes vegades explotats laboralment i econòmicament, però les regularitzacions han de ser de punt final, i amb la voluntat de prohibir realment, controlar i combatre la immigració il·legal.
7. Per pactar i materialitzar les necessàries polítiques d’immigració del país, fins ara inexistents, cal fer-ho amb el màxim consens i des de la centralitat política, allunyant-se de la polarització. Però cal fer-ho. En cas contrari, la nostra societat se’n ressentirà molt, i els moviments populistes i extremistes s’apoderaran del debat polític i d’una part important de l’electorat, desencisat i frustrat per la falta de política real, que amenaça el seu benestar i la seva societat.
Lo más leído
