Jo voto, tu pactes, ells governen

Malgrat la incessant i creixent desafecció política a la societat, evidenciada un cop més en les eleccions municipals del 28-M amb una abstenció del 36,09%, la premsa i les xarxes socials encara insisteixen en el tema.

Amb els resultats de les urnes, hem conviscut tres setmanes més amb conceptes com els pactes de govern, les aliances de partits, la unió de forces, les estratègies de canvi i altres conceptes que desemboquen, sempre, en l’aritmètica per agafar el poder.

Citant Dioclecià, no hi ha cosa més difícil que manar bé. Sobretot quan, gràcies a la maduresa de la democràcia, les matemàtiques són la ciència més exacte en el moment de crear les majories necessàries per a constituir els nous ajuntaments.

Una cosa és allò que votin els ciutadans a les urnes i l’altra, a les antípodes de la lògica aplicada als resultats, és l’acord final dels partits que fan i desfan per assolir la governabilitat als ajuntaments i, conseqüentment, omplir també les places –mai vacants i sempre cobejades– dels consells comarcals o diputacions i que, en el cas dels més astuts i ràpids en posicionar-se, van més enllà i arriben a Barcelona o Madrid. Si no es vol (o no es pot) optar a l’opció Premium, sempre queden les places de consolació als consells d’administració de les empreses municipals o aquelles mancomunades.

Amb tot, el més curiós de la gestació dels pactes post-electorals és observar les sumes que es poden fer per assolir finalment les actes necessàries per formar govern, totes elles ben licites atès que neixen del procés democràtic.

Si l’acord uneix a dues forces antagòniques ideològicament, es ven al públic que en aquell municipi no es tenen en compte les sigles perquè conten les persones. Si els socis de la unió final s’han passat la campanya rivalitzant i ara s’abracen per agermanar-se, entra dins la sensatesa del món polític que, recordeu, no té perquè tenir cap sentit fora d’aquest univers on tot s’hi val, fins i tot la dissensió amb amor.

Si hi ha tres partits i un d’ells adverteixi als altres dos del desastre que suposarà per al municipi no tenir-los en compte a ells, entra als plans. Que un partit hagi posat a l’oposició a la força més votada i ara exigeixi, com un dret, que governi la llista amb més suports perquè és la seva, també forma part dels plans. El joc dels poders admet aquestes pràctiques i moltes altres perquè l’adversitat genera discòrdies i la victòria sempre és allí on hi ha concòrdia.

Del joc lícit de fer pactes i acords que no agraden només als qui es queden a l’oposició –perquè l’oposició és una travessia pel desert i sense cantimplora– cal eliminar només aquelles pràctiques il·legals i antidemocràtiques denunciades pels interventors i apoderats en algun col·legi d’algun municipi aquests darrers comicis municipals: fer publicitat el dia de reflexió, enganyar a gent gran per canviar el vot o pagar diners a canvi de votar unes sigles concretes. La resta, no obstant tot, val i suma.

Cal també advertir la professionalització de la política a les files dels partits que, després de dècades col·locant advocats i metges entre els primers de la llista, ara toquen també el sector de la comunicació, fitxant a periodistes i situant-los en posicions molt rellevants, al costat dels candidats i candidates.

Per a molts, aquesta situació és decebedora perquè trenca la fina línia que separava ambdues professions i, fins i tot, les diferenciava. Per als altres, és un exemple més que la comunicació, el periodisme, ja no és aquell poder fàctic de fa unes dècades perquè avui en dia té més pinta de circ que una altra cosa.

Mentre tot això no es canviï i hi hagi una regeneració real del sistema i dels qui fan de la política el seu modus vivendi, no es podrà sensibilitzar a la població de la importància d’anar a votar. De fet, potser es tracta d’això per als qui ja formen part del joc. Al final, la política és un acte d’equilibri entre la gent que vol entrar i aquells que no volen sortir.