La universitat som persones treballant amb persones i per a persones. Però, de qui és la universitat? La universitat pública –com la Universitat Rovira i Virgili– no és propietat ni dels governs que la financen ni dels estudiants que s’hi formen ni de les persones que hi treballem. És, essencialment, de la societat. Pot semblar una obvietat, especialment en una universitat tan arrelada al territori com la nostra. Però si assumim que la universitat és un bé col·lectiu, un projecte comú, la pregunta que cal fer-nos és: més enllà de pagar impostos, quin paper actiu podem tenir-hi cadascun de nosaltres?
Els consells socials, que enguany celebren trenta anys, han estat una eina de corresponsabilitat i d’obertura de les universitats a la societat. Però avui, en un context mundial de grans transformacions i moltes incerteses, cal renovar aquest debat des del realisme i amb propostes concretes si volem universitats públiques fortes, que democratitzin l’accés al coneixement i promocionin el talent per fer recerca i innovació.
Parlem del finançament. És ben sabut que les universitats públiques catalanes patim des de fa anys un infrafinançament estructural. L’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) ha signat una declaració en què, entre d’altres, reivindica aquestes millores en el finançament, un document que la Generalitat s’ha fet seu. Però la realitat és que a la URV, per exemple, la dotació basal del Govern cobreix el 98,5% del cost del personal estructural. Aquest 1,5% pendent pot semblar insignificant, però és un símptoma clar d’una insuficiència estructural que limita la nostra capacitat de planificar a llarg termini, captar talent i assumir riscos estratègics.
Paral·lelament, en les darreres dècades vivim un creixement accelerat del sector universitari privat. La Fundación Concimiento y Desarrollo (CyD) radiografiava al juny passat el sistema universitari espanyol: des de l’any 1991 s’han creat 14 universitats públiques i 42 de privades, moltes lligades a fons d’inversió. Actualment, un 48% de les universitats estatals són privades i en comunitats com Madrid, el nombre de centres privats supera els públics. A Catalunya la situació encara és equilibrada, però la tendència és clara. No podem posar totes les universitats privades al mateix sac, perquè n’hi ha que excel·leixen, però és ben sabut que els interessos de la pública i la privada no són els mateixos. A nosaltres, les públiques, no ens guia un compte de resultats sinó que el nostre ADN és fer d’ascensor social, garantir l’equitat d’accés a l’educació superior i també dedicar recursos i talent a fer recerca i transferir coneixement. Per això, des de l’ACUP exigim la mateixa vara de mesura per garantir la qualitat dels ensenyaments.
En aquest context, si volem mantenir una universitat pública forta, generadora d’oportunitats i coneixement, cal més que mai el compromís dels poders públics però també el compromís de la societat. Això implica que des de les mateixes universitats hem de ser proactius i buscar noves vies que redueixin els riscos de la dependència del finançament públic. El cas recent dels Estats Units amb el govern de Donald Trump n’és un exemple extrem però il·lustratiu. La suspensió massiva de fons federals a universitats crítiques amb la línia ideològica del Govern ha fet evident com la universitat pot quedar exposada als vaivens polítics si no disposa d’estructures de finançament estables i autònomes. Harvard n’és un clar exemple.
Fons de reserva patrimonial
Amb aquesta visió, el Consell de Govern de la URV ha aprovat l’aportació d’1,25 milions d’euros provinents de romanents a un fons de reserva patrimonial indisponible (fons endowment) creat l’any 2013 però encara sense cap dotació. Es tracta d’un fons econòmic a llarg termini amb els diners bloquejats que generen uns rendiments econòmics que es poden utilitzar com a font d’ingressos estables, al marge de les fluctuacions pressupostàries. Alhora és una invitació per sumar-hi les complicitats del teixit econòmic i social del territori, que també són copropietaris d’aquesta universitat pública. De fet, sense aquesta implicació la iniciativa perd tot el sentit.
L’esmentada Fundación Conocimiento y Desarrollo, que també s’encarrega d’elaborar rànquings comparatius del sistema universitari estatal, destacava en una de les darreres llistes publicades precisament aquesta comunió entre URV i territori. Segons aquesta classificació tan reconeguda, la URV lidera l’indicador de transferència de coneixement juntament amb la UAB, i ocupa el segon lloc estatal en contribució al desenvolupament territorial. Són dades que reforcen el que ja sabem: que la URV és un actiu clau per al nostre territori, perquè la formació i la generació de talent no només reverteixen en els futurs professionals sinó que també fomenten la creació d’una societat madura i sàvia.
Per això, si volem una URV forta, capaç d’atreure talent, de competir internacionalment i líder en innovació aquí i arreu de l’Estat, necessitem una musculatura nova. Ho han entès fa temps universitats del món anglosaxó, que han consolidat fons propis potents per finançar les seves institucions gràcies a la implicació d’exalumnes, empreses i filantrops compromesos. Sense anar més lluny, l’esmentada Harvard obté prop d’un 37% dels ingressos operatius a través d’aquests fons. No és poca cosa. Parlem de 2.400 milions de dòlars el 2024 i d’un capital total acumulat que supera els 53.000 milions. Saben que no es tracta de donacions a un tercer sinó d’assumir la universitat com un projecte comú, d’entendre que invertir en coneixement és invertir en un mateix.
La universitat no és aliena a la societat. És seva. Per això la fortalesa de la institució també depèn del grau en què aquesta societat se’n senti realment responsable i l’assumeixi com un projecte propi.
Lo más leído
Lo último