Barbàrie

«Escriure poesia, després d’Auschwitz, és un acte de barbàrie». Fa mesos que no em puc treure del cap la frase de Theodor Adorno. Hi torna com una jaculatòria cada cop que als diaris o a les xarxes veig imatges del genocidi de Gaza. Nens famèlics que són només uns ulls immensos que ens interroguen abans d’haver après a fer preguntes. Pares assassinats mentre fan cua per buscar menjar per als seus fills. Mares que bressolen impotents nens que s’estan morint de gana. Mares que han enterrat els fills o que no els han pogut enterrar perquè s’estan podrint sota les runes.

Morir de fam o morir tirotejat, bombardejat; assassinar a trets o assassinar per gana, per set, per extenuació. Cadàvers anònims. L’anonimat és una peça clau per a la deshumanització: si no en sabem els noms, no són tan humans com nosaltres, són només extres, secundaris prescindibles d’una pel·lícula, la vida, en què només nosaltres tenim el dret a tenir nom, a ser protagonistes.

De tant en tant un mort té nom. Com Fatma Hassona, fotoperiodista, assassinada als 25 anys uns dies abans que la pel·lícula documental que protagonitzava, Put your soul on your hand and walk, es presentés al festival de Cannes.

Com Noor Aldeen Hajjaj, que als 25 anys havia publicat la novel·la Ales que no volen i als 27 va ser assassinat en un atac aeri, poc abans havia escrit: «El meu nom és Noor Al Din Hajjaj, soc un escriptor palestí, tinc 27 anys i molts somnis. No soc un número i no tolero que la meva mort sigui una notícia passatgera. Digues també que estimo la vida, la felicitat, la llibertat, la rialla dels nens, el mar, el cafè, l’escriptura, tot el que és alegre, encara que tot això desaparegui en l’espai en un instant».

Com Hiba Abu Nada, poeta, que tindria ara l’edat del meu fill si l’any 2023 no l’haguessin assassinada; el dia abans havia escrit: «Si morim, sapiguem que estem contens i ferms i transmetem en el nostre nom que som persones de veritat.»

A Umm al-Khair, a la Cisjordània ocupada –el mateix genocidi i el mateix estat genocida– fa quatre dies un colon amb un ampli historial de violència contra els civils (per cert, el gener d’enguany Trump va revocar les sancions contra ell i altres colons extremistes) va assassinar a trets Odeh Muhammad Hadalin, que havia col·laborat en el documental guanyador de l’Oscar No Other Land. Hadalin tenia l’edat de la meva filla i era pare de tres fills de l’edat dels meus nets.

Es pot escriure poesia després d’Auschwitz? Es pot escriure poesia durant el genocidi del poble palestí? Es pot llegir, escriure, cantar, pintar, anar de vacances, discutir sobre filosofia o sobre art mentre assistim a un genocidi del qual tots aquí, a Occident, en som còmplices, per acció o per omissió, com ho eren tots els que van mirar cap a un altre costat durant el genocidi comès a Europa, per europeus contra europeus, el segle passat?

Adorno, torno a la frase inicial, no qüestionava pas un gènere literari. Ens qüestionava a nosaltres. Els camps d’extermini no van ser una aberració temporal sinó la conseqüència lògica d’una civilització, la nostra, que redueix les persones a material fungible, que les cosifica, que les deshumanitza, que assisteix impassible a genocidis mentre construeix artefactes intel·lectuals triomfalistes que parlen de progrés i de grans ideals per tranquil·litzar consciències o per passar l’estona. Com totes les lleis i els organismes internacionals impotents i inútils. Com l’ocurrència propagandística de llençar aliments des de l’aire a una població que s’està morint de gana (una multitud deshumanitzada rebent un paquet de menjar que cau del cel, com les bombes) mentre es mantenen les relacions amb l’estat genocida. Això també és un acte de barbàrie.