Aquestes festes de Nadal hem estat testimonis de la detenció, gairebé en directe, del president veneçolà Nicolás Maduro. Ell ja havia provocat Trump en un vídeo que s’havia fet viral (»Aquí l’espero... a Miraflores... covard!!!!», deia) i ha quedat ben clar que el president nord-americà no està per romanços. N’hem parlat a tots els vermuts i sobretaules i cadascú ha dit la seva. D’igual manera, els països s’han pronunciat amb disparitat de parers.
Aquesta notícia, tan sucosa, ha quedat en un ultimíssim pla en assabentar-nos de la mort d’una persona estimada, en Raül Adames, el nostre amic. Com a director de l’escola dels meus fills, havia contribuït a crear una comunitat educativa sòlida, però també exercia altres càrrecs que el feien insubstituïble en el panorama de les escoles cristianes en l’àmbit nacional. Per sobre de tot, estava casat amb la Judith des de feia divuit anys. Tenen quatre meravellosos fills. La pèrdua és irreparable.
Quan un sotrac així es planta a la teva vida, ho capgira tot. Per paga, va coincidir amb la cavalcada de Reis i tota la pesca. Era gairebé cruel el fet de navegar entre l’alegria de la nostra pròpia canalla i el dolor de la família d’en Raül.
Deien al funeral que una mort així planteja preguntes essencials. Per què ha passat? Per què a nosaltres? Sobretot, un esdeveniment tan terrible com la mort d’una persona jove en un accident de trànsit és un gran examen de consciència que ens posa davant la nostra realitat.
S’atribueix a Gabriel Garcia Márquez una carta que començava així: «Si sabés que aquest seria l’últim cop que et veuria...» i que es fa servir per recordar que el més important és atresorar les persones que estimem. Donar gràcies, demanar perdó, dir “t’estimo”. No esperar a després, no donar per fet que les persones que ens importen estaran aquí demà.
Tot i que l’autoria no està clara, la carta explora temes típics de l’obra de l’escriptor colombià: la nostàlgia, la brevetat de la vida i la urgència de viure amb plenitud.
La pressa per viure no està tan relacionada amb els objectius que tots ens marquem a l’inici d’any (fer més esport, alimentar-se amb més cura, fer un curset de nosequè...) sinó amb el temps de qualitat, l’entrega generosa a aquells que ens envolten, gaudir de la seva companyia, donar-los el bo i millor. Celebrar la vida, fer-se conscient del present. La meva iaia deia: «el demà no l’ha vist ningú». Sovint ens n’oblidem.
Quan es perd una persona estimada surt, per tant, la temptació de culpar-nos per tot allò que ens hagués agradat dir o fer i no hi vam ser a temps. És normal i és part del procés de dol. Tanmateix, precisament perquè la persona desapareguda ens estimava, voldria que fóssim feliços i, per tant, la culpa no té cabuda en aquest present que ens reclama. Sí que hi té lloc l’agraïment pel fet d’haver pogut compartir tot aquest temps plegats. Cada ésser humà és un regal i la mort ens insta a valorar-lo pel que és: sagrat, meravellós, incalculable.
Si Maduro hagués imaginat fa un mes que ara estaria detingut ves a saber on, potser les seves preocupacions haurien canviat. Per analogia, si hagués pensat que, enlloc de perdre un càrrec (vanitas vanitatis), el que perdria era la vida, de ben segur que les seves prioritats haurien estat unes altres.
Victor Frankl, psiquiatre supervivent del camp d’extermini nazi d’Auschwitz, després de constatar el poder de la violència i del mal, va arribar a la conclusió que la força més poderosa és l’amor. «El món gira enamorat!», deia estremit de la profunditat d’aquesta certesa. És la raó de néixer i de viure. Allò que ens fa feliços i el què ens permet fer feliços als altres.
Tornant del funeral del Raül Adames, dèiem amb el meu marit que, realment, en aquesta vida només hi ha temps per estimar. Deixar-nos d’històries, de minúcies, que ens aparten d’aquest objectiu final. A les postres, és l’amor l’únic que preval sobre la mort. Perquè quan s’estima, ni tal sols aquesta separació aparta el teu cor un mil·límetre de la persona estimada.
Lo más leído
Lo último