L’altre consens polític que necessitem sobre l’energia

Marc Segura és també auditor energètic i CEO del grup Solcam Energia.

Aquest dijous el Congrés dels Diputats va ser escenari d’un consens polític sobre el decret d’estalvi energètic plantejat pel Govern. Benvingudes siguin les dues coses: el consens, encara que no sigui total, i l’aposta per l’eficiència energètica. Tot i que, sense voler posar aigua al vi, aquest pla i les gesticulacions polítiques que comporta, generarà un impacte molt reduït en el gran problema de fons que té la societat espanyola: el preu de l’energia, que, com hem dit altres vegades, té el seu principal factor no en l’encariment del gas provocat per la guerra d’Ucraïna, sinó en un sistema pervers dominat per un oligopoli que maniobra lliurament en funció dels seus interessos.

Anem a pams. Racionalitzar i reduir el consum d’energia sempre ha de ser una premissa. De fet ho és ja des de fa alguns anys, com han evidenciat polítiques públiques com la normativa d’instal·lar plaques solars als edificis de nova construcció per escalfar l’aigua. Aprofundir-hi perquè estem en economia de guerra pot contribuir a incrementar la consciència social sobre una línia que hauríem de mantenir més enllà de la conjuntura creada per aquest conflicte.

Però convé tenir en compte que l’estalvi real que provocaran aquests esforços puntuals no serà molt significatiu. La tendència global és a incrementar el consum, tant a nivell de particulars com d’empreses, i aquesta tendència no s’invertirà si no renunciem al benestar i la qualitat de vida o al creixement econòmic. Calen, per tant, altres solucions. I que siguin estructurals.

Com hem dit altres vegades, on cal posar el bisturí és en el sistema que fixa els preus de l’energia. I per a això caldrien consensos polítics encara més consistents que el d’aquest dijous. El sistema elèctric espanyol és un oligopoli que fixa el preu a la seva conveniència. Uns privilegis adquirits per uns grans operadors que, fins ara, ningú ha gosat reformular.

La mare dels ous és que el preu de l’energia el determini la font més cara en cada moment. Ara és el gas, però això fa que l’energia eòlica, la solar, la hidroelèctrica o la nuclear (que sumen gairebé el 80% del mix) es cobrin al mateix preu que el gas, que ara està pels núvols, generant els anomenats beneficis caiguts del cel per als operadors i encarint la factura d’una manera injustificada. Hem de passar a un sistema que fixi el preu segons els costos reals de producció en cada modalitat de generació. Amb això eliminaríem la possibilitat d’usar la guerra d’Ucraïna com a cortina de fum per justificar uns encariments que s’atribueixen al preu del gas però que, en realitat, són tripijocs de càrtel per mantenir la maximització de beneficis pròpia de les grans energètiques.

L’altra línia en la que hem de treballar és la de seguir invertint en renovables per donar resposta al tradicional increment de demanda que es produeix en els mesos d’estiu, per l’efecte dels aparells de climatització.

Algunes xifres il·lustren el que està passant ara: el maig el gas va suposar un 9% del mix, mentre que al juliol aquest pes específic de l’energia més cara es va enfilar al 27%, el triple. Això és així perquè no tenim alternativa, i és l’excusa perfecta perquè els preus pugin.

Amb més generació renovable es podria recórrer a aquestes fonts d’energia més barata per satisfer la demanda addicional i contenir els preus.

L’altre culebrot de l’estiu en relació a l’energia és el seguiment de l’impacte de la denominada excepció ibèrica impulsada pel Govern i presentada com la gran panacea, amb contínues comparacions amb els altres països europeus.

Tot i això, aquesta setmana vam arribar a un màxim de 436 €/MWh, el que representa un 44% més que fa dos mesos i una xifra escandalosament més alta que la que teníem fa un any. Ja vam dir en un altre article que aquesta mesura són trampes al solitari.

Benvinguda sigui, doncs, l’apel·lació per la via executiva a l’eficiència. Però haurem de fer alguna cosa més, perquè la capacitat de resistència de les famílies i les seves rendes, d’una banda, i de les empreses, de l’altra, no és infinita. Ens juguem la sostenibilitat de la nostra economia.