Montse Virgili homenatja l'estol de dones que li van deixar petjada a 'Els moixons'

La periodista Montse Virgili (Tarragona, 1976), directora del programa Les dones i els dies a Catalunya Ràdio, retrata a la novel·la Els moixons un estol de dones que l’han rodejat mentre creixia al llarg de la seva vida. I no han estat poques. El llibre vertebra un homenatge a les dones treballadores que li van insuflar els aprenentatges que no apareixen als llibres. Els que es masteguen a peu de carrer i a peu de plaça.

«Són dones del es quals vaig aprendre què volia dir ser dona», explica al Diari abans de presentar el seu nou llibre a la Llibreria Galatea. Amb píndoles de ficció i autobiografía, Virgili s’emmiralla en les petjades que li van deixar, des de la peixatera a la pastisseria de la seva Tarragona natal. Totes dones de classe treballadora.

«Elles fan la seva vida, no adoctrinen, però al final són els moixons que canten la seva cançó i, d’alguna manera, la meva», assegura Virgili. I els espais en què les dones es relacionaven entre elles, com les perruqueries, «espais de confidències femenines». S’aborda també els frens imposats des de la infància, que són el que remouen la novel·la: «És un llibre sobre la por i sobre com, quan ets petita, et diuen “no toquis”, “no facis”, i la vida es fa petita».

Els orígens inesborrables

Parteix del pis on vivia a Tarragona, fa parada a Miravet i també a Reus, on l’autora repassa la història del restaurant Cal Botella i la filla catedràtica dels qui el regentaven, Sara Estrada. A la vegada, Els moixons és una reivindicació del sud de Catalunya, de la seva gent i la seva manera de parlar. «A Barcelona molta gent em pregunta què vol dir “moixons”, alguns confonen amb “moixernons”», diu amb sentit de l’humor.

L’element lingüístic sobresurt i, en aquest sentit, recorda que la seva àvia, que no sabia parlar català, arran de la normalització i normativització de la llengua, «li van dir que que el seu català no era bo». «No podia dir trespol, reclau o granera. És una crítica al fet que ens han anat colpejant per totes bandes», reivindica la tarragonina. De fet, ella que treballa a Barcelona, diu que sempre ha defensat la manera de ser i parlar de les comarques de Tarragona. No és res imposat, sinó que li «surt». «No és que em toqui, és que sempre ho he defensat. A Catalunya Ràdio parlo com parlo, amb el nostre català. No ho imposo: em surt. Per això es diu Els Moixons i no Els Ocells». A tot això, l’empremta que van deixar totes aquestes dones sedimenta i Virgili en recull els fruits en aquesta novel·la escrita, com diu ella, «a hores esgarrapades i contra la vida frenètica,