La depressió també és un símptoma del sistema

La depressió és una de les grans malalties del nostre temps. Afecta persones de totes les edats, professions i entorns, i sovint s’expressa amb silencis, cansament profund i una pèrdua progressiva de la motivació, de la capacitat de gaudir i de funcionar amb normalitat. Parlem molt dels seus mecanismes biològics i dels tractaments farmacològics, però encara parlem poc del seu origen més incòmode: les condicions en què vivim i treballem.

En l’àmbit sanitari, aquesta realitat és especialment visible. Els professionals de la salut convivim diàriament amb el patiment, la urgència i la responsabilitat de prendre decisions que tenen conseqüències vitals. A això s’hi afegeixen jornades llargues, guàrdies acumulades, manca de descans real i una pressió assistencial que no dona treva. Quan aquest escenari es manté en el temps, el resultat no és només cansament: és esgotament emocional, desconnexió i, en molts casos, depressió.

Aquesta setmana, el debat públic se centra en la mobilització dels metges arran de la negociació de l’Estatut Marc. Més enllà de les reivindicacions concretes, hi ha una realitat que convé no ignorar: milers de professionals estan expressant que el sistema ja no és emocionalment sostenible. Quan una professió que es caracteritza pel compromís i la vocació diu prou, cal escoltar què hi ha al darrere.

La salut mental no pot ser un dany col·lateral de l’organització sanitària. No podem pretendre que els metges cuidin bé si treballen permanentment al límit. La depressió, en aquest context, deixa de ser només una patologia individual per convertir-se en un indicador de fallida estructural.

Cuidar la salut mental dels professionals no és un luxe ni una concessió. És una inversió directa en la qualitat de l’atenció, en la seguretat dels pacients i en la sostenibilitat del sistema. Vol dir garantir descans, temps, reconeixement, estabilitat i condicions que permetin exercir la medicina amb dignitat i no de la supervivència.

Si volem parlar seriosament de depressió, hem de mirar també els entorns que la generen. I si volem un sistema sanitari fort, hem de començar per una veritat senzilla però incòmoda: no hi ha salut pública possible amb professionals emocionalment exhausts.