Quina és la malaltia més temuda?

Estem molt acostumats a veure enquestes i estadístiques de tota mena. Algunes, però, tenen resultats sorprenents i ens podríem qüestionar fins a quin punt les preguntes es formulen de manera que condicionen la validesa del resultat.

Jo he participat en una enquesta només en una ocasió, fa uns anys, de l’INE. Recordo la primera pregunta: era una llista del que se suposava que havien de ser les principals preocupacions de la ciutadania, i jo les havia d’ordenar de més preocupació a menys. Doncs bé, cap de les opcions de la llista coincidia realment amb les meves preocupacions personals i, en canvi, aquelles que sí que m’amoïnaven no hi apareixien. Malgrat això, vaig haver d’ordenar la llista proposada. Des de llavors, em miro les enquestes amb una certa desconfiança.

Recentment, he vist una enquesta que m’ha portat a una reflexió similar. La pregunta era: «quina és la malaltia més temuda?». L’estadística resultant situava en primer lloc el càncer (en general) i en segon lloc l’Alzheimer. De nou, em qüestiono com estava formulada la pregunta: si es demanava explícitament què fa més por, el càncer o l’Alzheimer; si es preguntava de manera genèrica quina malaltia és la més temuda; o si, simplement, es facilitava una llista limitada d’algunes malalties entre les quals calia escollir.

Preguntes aparentment senzilles poden portar a respostes simples però difícils d’interpretar. Què és exactament el que situa el càncer per davant de l’Alzheimer? És la por al dolor físic? Als tractaments agressius? A la incertesa sobre la supervivència? O potser al fet que és una malaltia que pot aparèixer en qualsevol moment de la vida?

Clarament, una part important de la por al càncer està relacionada amb el dolor i el patiment associats al procés de la malaltia i als tractaments. En canvi, l’Alzheimer no té ni tractament curatiu ni esperança de supervivència, però sovint no s’associa de manera tan directa amb el dolor físic, sinó amb una altra forma de patiment.

De fet, crec que hi ha altres motius pels quals socialment es tendeix a témer més el càncer: el nombre de casos propers que tots tenim al nostre entorn, el seu impacte mediàtic i la percepció que pot afectar persones joves o en plena activitat vital. L’Alzheimer, en canvi, sovint es percep –erròniament– com una malaltia gairebé inevitable de la vellesa, llunyana.

Potser, feta la pregunta d’una altra manera, la classificació seria diferent. Què fa més por: el dolor físic o la pèrdua progressiva de la identitat, dels records i de l’autonomia? Personalment, no tinc una resposta clara, i probablement tampoc n’hi ha una d’universal.

Les estadístiques preveuen que el nombre de persones amb Alzheimer es podria triplicar en els pròxims 25 anys si no fem res. Mentre avancem de manera significativa en el coneixement, la prevenció i el tractament del càncer, també és imprescindible impulsar amb decisió la recerca sobre l’Alzheimer. Perquè, al final, del que es tracta no és de competir en pors, sinó de viure sense por.